PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
La Serra de Tramuntana és una alineació muntanyosa d’uns 90 km de llargària que s’estén al nord de Mallorca.
Del seu relleu cal destacar més d’una dotzena de cims d’alçàries superiors a mil metres i constitueix un dels espais més emblemàtics de l’illa. Els materials predominants són els calcaris, que per interacció amb l’aigua han donat lloc a un paisatge singular i infinitat de formacions càrstiques.
Menut, Binifaldó, Son Moragues, Cúber, sa Coma des Prat, Mortitx, ses Figueroles, Míner Gran, sa Coma den Vidal, Gabellí Petit, Planícia… són finques públiques de la Comunitat autònoma de les Illes Balears que formen part del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. La superfície del conjunt d’aquestes finques és d’aproximadament 4.000 ha.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Usos i activitats permeses:
- La recol·lecció d'espàrrecs, bolets, fulla d'espart, garballó, fruits, entre d'altres per a consum familiar, llevat d'algunes zones del Paratge.
- La recol·lecció de caragols i caragolins no endèmics per consum familiar, llevat d'algunes zones del Paratge.
- L'activitat agrícola i ramadera tradicional.
- Els petits horts familiars per al consum propi als voltants immediats de les edificacions existents.
- La caça als terrenys constituïts en vedats i a les zones de caça controlada.
- Les activitats recreatives i les esportives que no siguin de competició, llevat d'algunes àrees del Paratge, sempre que no impliquin l'emissió de renous i/o es realitzin camp a través.
- La pesca recreativa des d'embarcació.
- El busseig recreatiu i esportiu a l'àmbit marí del Paratge.
Usos i activitats que requereixen autorització escrita:
- La filmació o la fotografia professional, especialment la de caràcter publicitari, com també l'enregistraments de vídeos per part de TV.
- Les explotacions i concessions d'ús privatiu de les aigües.
- La utilització de productes fitosanitaris en els casos de tractaments de plagues.
- La recol·lecció amb finalitat comercial d'espàrrecs, bolets, fulla d'espart, garballó, fruits, entre d'altres.
- La recol·lecció per a ús comercial de caragols i caragolins no endèmics.
- La modificació de la coberta vegetal natural.
- Els usos o activitats agrícoles i ramaderes no tradicionals.
- L'escalada, el ràpel, el vol lliure, el descens de torrents, el barranquisme, i altres activitats de risc.
- Els projectes o iniciatives d'investigació científica.
- La captura de cigarra de mar (Scyllarides latus).
- L'activitat de refugi de muntanya.
- L'habilitació de senders, pistes forestals o altre tipus de vies vinculades a l'oferta d'ús públic o a l'eliminació de biomassa forestal residual.
- Els concursos de tir no cinegètics a algunes zones del Paratge.
Usos i activitats prohibides:
- La destrucció de minerals, roques i restes.
- Les activitats que modifiquin rossegueres, rasclers, torrenteres, esquetjars i altres unitats i morfologies de modelat càrstic.
- L'alteració de les cavitats subterrànies.
- Les actuacions que puguin degradar significativament la qualitat del medi marí, els aqüífers, els torrents, els estanys i les fonts.
- La pesca d'arrossegament, d'encerclament i amb palangre de superfície.
- La captura o recol·lecció de la nacra (Pinna nobilis).
- L'ancoratge sobre praderies de Posidonia oceanica i sobre fons de maerl.
- Noves carreteres, rondes, nous vials i camins.
- El trànsit rodat camp a través amb excepció del necessari per realitzar les tasques agrícoles i silvícoles.
- La introducció en els sistemes naturals d'espècies al·lòctones de flora i fauna que tenguin el caràcter d'invasores.
- La utilització de productes fitosanitaris a algunes zones del Paratge natural.
- L'aprofitament d'exemplars o poblacions de llorers, teixos, boixos, rotaboc (Acer granatense) i altres espècies pròpies de comunitats relictuals.
- L'encesa de focs en terrenys forestals.
- La navegació esportiva i d'esbarjo i la utilització de qualsevol tipus d'embarcació o mitjà flotant de vela o motor, a les zones de bany indicades.
- Els bussejadors no poden portar en mà ni en les seves embarcacions instruments que es puguin utilitzar per a la pesca o extracció d'espècies marines.
- L'alimentació de les espècies marines.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
El principal objectiu de la declaració d’un espai natural protegit és la conservació dels seus valors naturals i culturals.
La Serra de Tramuntana va ser declarada Paratge natural mitjançant l’Acord de Consell de Govern de 16 de març de 2007 (BOIB núm. 54 EXT).
Amb una superfície de 62.403 ha terrestres i 1.123 ha marines, constitueix l’espai natural protegit de major extensió de les Illes Balears. El seu àmbit territorial inclou parcialment els termes municipals d’Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller i Valldemossa.
El Pla d’ordenació dels recursos naturals (PORN) de la Serra de Tramuntana, aprovat mitjançant el decret 19/2007 (BOIB núm. 54 EXT), té com a finalitat l’ordenació general dels recursos i valors naturals, per la qual cosa estableix una zonificació (zones d’exclusió, d’ús limitat, d’ús compatible i d’ús general) i una regulació d’usos (permesos, autoritzables o prohibits).
L’àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana inclou el Monument natural del Torrent de Pareis, del Gorg Blau i de Lluc (declarat pel decret 53/2003, de 16 de maig) i el Monument natural de ses Fonts Ufanes (declarat pel decret 111/2001, de 31 d’agost). A més, l’àmbit del Paratge natural inclou total o parcialment diversos espais de la Xarxa Natura 2000 (Llocs d’Importància Comunitària i/o Zones d’Especial Protecció per a les Aus), zones d’alzinar protegit i figures de protecció urbanística com l’ANEI Serra de Tramuntana, entre d’altres.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Està situada al nord de Mallorca i ocupa part dels municipis d'Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller i Valldemossa.
MAPA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
La Serra es caracteritza per la diversitat del paisatge: els espais forestals, ombrívols o assolellats, constituïts per alzinars, pinars, carritxars i d’altres espècies, s’alternen amb els agrícoles, entre els quals cal destacar els oliverars.
Un dels aspectes més rellevants de la Serra és la seva riquesa vegetal, que inclou un elevat nombre d’espècies endèmiques de les quals n’hi ha que són extremadament rares i d’altres, com per exemple l’estepa joana (Hypericum balearicum), que tenen poblacions molt extenses. La Serra ha servit de refugi per a espècies com el ferreret (Alytes muletensis), i inclou una gran diversitat d’invertebrats endèmics, aus, espècies cavernícoles, etc.
El litoral de la Serra de Tramuntana presenta praderies de Posidonia oceanica, que juntament amb els fons de maërl i les comunitats de coral·ligen mereixen una atenció especial per la seva bellesa i bon estat de conservació.
L’activitat humana ha estat lligada a la Serra de Tramuntana des d’antic, i mostra d’això en són les marjades, les cases de neu, les torres de vigilància, les fortificacions i els aljubs, que constitueixen una part important de la nostra història.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
-Centre d'Informació del Paratge natural de la Serra de Tramuntana (Ca s'Amitger al terme municipal d'Escorca): Ctra. Lluc a Pollença s/n. Telèfons 971 51 70 83 / 971 51 70 70. Horari: obert tots els dies de la setmana de 9 a 16 h, excepte el dia de Nadal i cap d'any.
-Centre d'Educació Ambiental de Binifaldó.
-Refugis de muntanya. Al Gorg Blau, Cúber, Son Moragues, Coma de Binifaldó, Lavanor i el de la comuna de Caimari. Explicació més detallada en la secció refugis.
-Centre Forestal de les Illes Balears (CEFOR): consta de Centre de recepció i oficines, Banc de Llavors Forestals de les Illes Balears, Viver forestal, Aula polivalent, Centre de documentació forestal, Jardí Botànic i una aula d'interpretació del bosc (Caseta des Bosc). Telèfon: 971 17 66 74 / 628 93 89 79. Més informació: www.caib.es
-Zona d'acampada des Pixarells i de sa Font Coberta: Telèfon d'informació i reserves 971 51 70 70. Horari de reserva de dilluns a diumenge de les 9 a 16'30 h.
-Àrees recreatives: www.caib.es
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
La xarxa de refugis del Govern de les Illes Balears està integrada per equipaments que permeten la realització de petites estades en contacte amb la natura. Els refugis tenen característiques i serveis diferenciats amb l'objectiu d'adaptar-se a les necessitats de tots els usuaris.
REFUGIS DE MUNTANYA
Refugi de Lavanor: www.caib.es
Refugi de Son Moragues: www.caib.es
Refugi de la comuna de Caimari: www.caib.es
Refugi de Cúber: www.caib.es
Refugi de la coma de Binifaldó: www.caib.es
Refugi del gorg Blau: www.caib.es
Cases de Binifaldó: www.caib.es
Per a consultar informació sobre els refugis: Visiti la plana web de l'IBANAT al següent enllaç www.caib.es
Per a reservar un refugi: Les reserves es realitzen online exclusivament a través de la plana web de l'IBANAT en el següent enllaç: www.caib.es
Per a consultes i aclariments telefonau al 971 177652 (de dilluns a divendres de 10 a 14 h)
El mapa general de refugis de Mallorca us el podeu descarregar al següent enllaç www.caib.es
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Les persones que no puguin accedir al medi natural, per qualsevol dificultat física o psíquica, poden sol·licitar fer un itinerari amb cadira Joëlette. Per més informació podeu consultar el fulletó en www.caib.es
Per elegir entre la nostra oferta d'itineraris es poden posar en contacte amb la informadora del Paratge, qui els suggerirà vàries opcions. (Telèfon de contacte: 971 51 70 83)
Per concertar la visita es poden posar en contacte amb els voluntaris de Creu Roja, amb un mínim de tres setmanes d'antelació. (Telèfon d'atenció al públic de la Creu Roja de 24 hores: 971 29 50 00)
La visita s'acordarà sempre que hi hagi voluntaris (o voluntàries) disponibles.
El préstec de la cadira és completament gratuït.
El projecte ha estat finançat íntegrament per l'Obra Social de "la Caixa".
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
- Camí de les cases de Planícia
- Itinerari de la font de s'Obi
- Itinerario de l'aljub dels Cristians
- Camí des Ribassos
- Camí de la cometa des Morts
- Volta a sa Moleta de Binifaldó
- Puig de Galatzó per Son Fortuny
- Camí de la coma des Cairats
- Pujada al puig Tomir
- Camí de ses Basses de Mortitx
- Camí des Pixarells
- Camí de Binibassí
- El camí Vell de Caimari a Lluc
- Pujada al puig d'en Galileu
- Castell d'Alaró
- Camí des Correu
- Pujada a la mola de s'Esclop
- Camí Vell de Lluc a Pollença
- Volta des General
- Itinerari de ses Sínies
- Les fonts Ufanes
- Camí de cala Figuera
- Volta al puig des Tossals Verds
- Itinerari de Cúber a Biniaraix
- Camí de la coma de Binifaldó
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de les cases de Planícia
Dificultad:Baixa
Distancia:3 km (només anada)
Duración:75 min
Requisitos:S'ha de fer a peu
Recomendaciones:Sabates còmodes
Temática:Paisagística, flora i fauna
Aquest itinerari recorre la finca pública de Planícia, inclosa dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, en el terme municipal de Banyalbufar. Va des de l'entrada de la finca situada en el punt quilomètric 90.2 de la carretera de Pollença a Andratx (Ma-ll) fins a les cases de possessió. Es pot connectar amb altres itineraris, especialment amb el de la font de s'Obi i el de l'aljub dels Cristians.
Etapas
Abans de començar el recorregut vos contam una mica d'història de la possessió. Planícia ja apareix documentada com a tal en el segle XIV. En el segle XV l'alqueria era propietat dels germans Jaume i Gregori Johan. Posteriorment passà a mans de Francesc Sunyer Colonúnes, cavaller i ministre inquisitorial. L'any 1732 era propietat del marquès de Campofranco. Sembla que a partir d'aquí la possessió eclosiona en l'abundor. Durant aquella època, a la possessió hi havia cases, tafona, molí de sang, un alambí per elaborar aiguardent i celler. Tenia hort i era dedicada a oliverars, garroverars, figuerals, vinyes i conreu de cereals. La vinya, sembrada per diferents llocs de la possessió, produïa fins a 20 somades de raïms. L'any 1938 a causa dels grans canvis socials i el progressiu declivi dels marquesos que ja havien anat seccionant la finca, la família Balle comprà Planícia i seguí amb la producció agrícola fins el segle XXI. Des del mes de febrer de 2009 la finca és propietat de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i del Ministeri de Medi Ambient, i és gestionada per la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears.
El camí per arribar a les cases de possessió s'inicia a la barrera d'entrada de la finca, ubicada a la carretera. En tot moment heu de seguir el camí asfaltat. Els primers revolts transcorren per una zona d'alzinar i pinar. En el creuament amb el GR (sender de gran recorregut) que prové d'Estellencs el paisatge canvia i ja comencen a haver-hi els primers oliverars. Antigament el producte més significatiu a les possessions de muntanya era l'oli. Les oliveres centenàries es troben arreu de les nostres contrades. Es diu que foren els cartaginesos els qui ens ensenyaren l'art d'empeltar els ullastres, que creixen salvatges arreu de les nostres garrigues. Continuam caminant i a mà esquerra veim l'inici de l'itinerari de la font de s'Obi. Un poc més enllà de mig camí arribam al Camp Gran. Segons els padrins de Banyalbufar, aquest lloc pla, planura o planícia, dóna nom a aquesta possessió envoltada de muntanyes. Constitueix l'espai de conreu més gran de tot Planícia. Aquí hi havia les oliveres més velles de tota la finca. Amb els darrers senyors i coincidint amb el descens de producció d'oli, es varen arrabassar les oliveres per sembrar-hi pastures per a les ovelles. A mà esquerra veim el Porxo des Camp Gran, obert per un lateral. És una construcció de paret seca que ens pot servir d'aixopluc en cas d'un ruixat inesperat. Passat el Camp Gran, poc després de l'inici de l'itinerari de l'aljub dels Cristians, s'alcen tres pins vers (Pinus pinea), catalogats com a arbres singulars el maig de 2004. Dins la capçada hi cria una parella de mussols banyuts (Asio otus). A la partió dels sementers amb la zona de bosc, a una altitud de 420 metres, arribam a les cases. Des de la seva miranda es pot gaudir d'unes panorànúques excepcionals sobre la zona costanera de Banyalbufar, Estellencs, Andratx i sa Dragonera. Vora l'edifici central de les cases trobam altres dependències d'ús agrícola i, més separada ja dins el camí del Rafal, la casa de les Collidores edificada per tal d'allotjar-hi les collidores d'oliva que venien dels pobles del Pla.
Les cases de possessió es troben a un lloc privilegiat al bell mig del vessant de tramuntana de la mola de Planícia. Es conserven en bon estat i constitueixen un dels millors exemples de cases de possessió que resten a la Serra de Tramuntana. L'any 1636 les cases es distribuïen en les estances següents: tafona, cuina, sala i botiga d'oli. El nombre d'estances i la categoria dels mobles indiquen que antigament foren modestes. A l'actualitat les edificacions de Planícia són complexes i presenten una disposició allargada, amb la façana principal orientada cap al nordoest. L'alçat és de dues plantes, excepte sobre el portal, on només n'hi ha una coronada per una balustrada. El portal principal és d'arc rebaixat, flanquejat per dues finestres. Dóna accés a un vestíbul que condueix a una clastra petita i harmoniosa. Aquesta clastra coberta per un parral separa la casa dels senyors, a la dreta, més moderna, de la dels amos, a l'esquerra, més antiga. L'angle del fons esquerre de la clastra és ocupat per la cisterna.
Planícia és una de les possessions de Mallorca de més tradició olivarera. Pot presumir de tenir la seva pròpia tafona on, encara no fa molts anys, elaboraven l'oli que llavors distribuïen en el mercat. A la paret esquerra es pot observar la data de construcció de la tafona, l'any 1724, quan també s'edificaren les cases dels amos. En aquell moment era considerada una tafona moderna. Comptava amb dues bigues, fet que li conferia un més que destacat prestigi. Durant el segle XX, amb els germans Balle com a propietaris, el sistema es va mecanitzar per tal d'agilitar el procés d'elaboració d'oli. En aquesta tafona l'any 1944-45 es varen produir 12.794 litres d'oli. Aquesta es pot considerar una quantitat normal o més aviat baixa. Segons conta un informador, hi va haver un any de gran collita en què la quantitat d'oli envoltava els 72.000 litres. La botiga d'oli, adjunta a la tafona, té les piques de triar i el safareig per emmagatzemar el líquid.
Els noms propis de les nostres mesures antigues són els següents: En la tremuja hi cabien 16 barcelles d'olives, que constituïen una trullada; solien fer-se 8 trullades per dia i per biga; cada trullada solia donar 8 quartans d'oli; 4 quartans d'oli eren una mesura o 16 litres; 3 mesures feien un odre; i 2 odres componien una somada o càrrega. Tal volta en un futur sigui possible tornar a elaborar oli a la tafona de Planícia.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Itinerari de la font de s'Obi
Dificultad:Baixa
Distancia:(English) 1.100 m (one way)
Duración:55 min
Requisitos:S'ha de realitzar a peu
Recomendaciones:(English) Comfortable shoes
Temática:(English) Landscape, flora and fauna
This itinerary goes through the public estate of Planícia, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area, in the municipal area of Banyalbufar. From the estate entrance, follow the Cases de Planícia trail, and 815 metres down the road you will see the head of this trail, which will take you to the Font de s’Obi spring and bring you back to the Cases de Planícia trail.
A part of this itinerary runs along the old Camí Reial, or Roman highway, which connected the towns of Banyalbufar and Estellencs and today forms part of the GR-221 (long trail) that connects Andratx with Pollença.
Aquest itinerari transcorre per la finca pública de Planícia, inclosa dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, en el terme municipal de Banyalbufar. Des de l'entrada de la finca s'ha de seguir l'itinerari camí de les cases de Planícia i després de 815 metres trobarem l'inici del nostre itinerari, que ens conduirà a veure la font de s'Obi per tomar a finalitzar al camí de les cases.
Etapas
Pocs metres després de començar el nostre itinerari entram dins un alzinar. Els boscos d'alzines (Quercus
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Itinerario de l'aljub dels Cristians
Dificultad:(Español) Media
Distancia:(Español) 2,9KM (ida y vuelta)
Duración:(Español) 85 minutos
Requisitos:(Español) Se ha de realizar a pie
Recomendaciones:(Español) LLevar zapatos cómodos
Temática:(English)
The Aljub dels Cristians Trail runs through the public estate of Planícia, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area. This estate is noteworthy for its natural value – particularly its magnificent holm oak forests – and its heritage elements, which are associated with the use of the forest and the traditional activities of wood colliers and lime burners. Examples of these ethnographic structures are found all along this trail.
(Español) El itinerario de l’aljub dels Cristians transcurre por la finca pública de Planícia en el Paraje natural de la Serra de Tramuntana. Esta finca destaca tanto por sus valores naturales, especialmente por sus magníficos bosques de encinas, como por los elementos patrimoniales precisamente relacionados con el aprovechamiento del bosque y la actividad de los carboneros y caleros de antaño. Tenemos ejemplos de estos valores en este itinerario.
Etapas
El Bosc Gran Iniciam el nostre recorregut en el punt quilomètric 2,3 de l'itinerari camí de les cases de Planícia. Els primers metres transcorren per un oliverar ja envaït per pinar on podem veure a mà esquerra unes grans arboceres. Les fulles grans, dentades i brillants de l'arbocera (Arbutus unedo) són difícils de confondre. A la tardor es deixen veure les flors blanques i els seus fruits vermells, que són comestibles. Però diuen que qui en menja molts es pot engatar i tenir mal de cap. Poc després d'aquestes arboceres entram dins l'alzinar. L'Arxiduc Lluís Salvador a Die Balearen les menciona i diu textualment: "El bosc és magnífic, un dels més bells de tot Mallorca, amb les seves velles i colossals alzines cobertes de molsa i amb arboceres gegantines, veritables arbres, segurament els més rabassuts de Mallorca" El Bosc Gran, com la resta de boscos d'alzina (Quercus ilex), és ombrívol i humit. La manca de llum a sota d'aquests arbres condiciona les espècies que hi poden viure davall. No és rar, passejant pel Bosc Gran, sentir el cant del trencapinyons (Loxia curvirostra), el "qui qui qui" del ferrerico blau (Cyanistes caeruleus) o el "tü,tü,tü ... " monòton i potent del formiguer (Jynx torquilla). Els alzinars han estat tradicionalment explotats per fer carbó i pasturats pels porcs que menjaven els aglans i els tubercles de les plantes del sotabosc. Són comunitats, doncs, que han sofert una forta pressió humana. En el Bosc Gran els vestigis de l'explotació carbonera hi són ben palesos. L'aljub dels Cristians Seguim per dins l'alzinar i, en haver passat per davant d'un vestigi de forn de calç i d'alguns forns de pa, arribam a l'aljub dels Cristians. És un dipòsit de pedra amb una planta més o menys rectangular coberta amb una volta de sec. Recull tant l'aigua d'escorrentia com la que es vessa de la font des Bosc. Aquesta font, que sorgeix uns metres més amunt de l' aljub abastava les cases mitjançant una canaleta. Aquest aljub és la mostra d'una arquitectura funcional relacionada en la seva totalitat amb la vida en el bosc i amb la seva explotació. Servia tant als carboners com als caçadors de tords des Bosc Gran. L'aspecte sobri donat per la funcionalitat i l'ús de la pedra com a matèria primera contribueixen a la integració d'aquestes construccions en el paisatge. La caça amb filats. Els colls de tords Un poc després de passar l'aljub dels Cristians podem veure un antic coll de tords. La caça amb filats és una de les formes de caça que perduren des dels temps dels romans. El caçador primerament tria un lloc on la distància entre els arbres sigui estreta. Després aixeca una pila de pedres planes per fer de cadira i cobreix l'espai de la seva esquena amb brancam per no ser vist pel tord. A trenc d'alba, el caçador seu i alça dues canyes formant una "v" (d'aquí la paraula "coll") on està subjectat un filat i espera pacient l'arribada del tord que ha anat a dormir al bosc. Una vegada l'au topa amb el filat, el caçador replega una canya posant-la damunt l'altra, per la qual cosa, és ben comú que la canya de la dreta sigui més lleugera que la de l'esquerra. Aquesta modalitat encara és present avui dia a tota la Serra de Tramuntana entre els mesos d'octubre i març i fins fa res als dominis de la mola de Planícia. Actualment la finca és refugi de fauna. Carboner o sitger? Vos heu fixat amb uns rotlos plans de terra envoltats de pedres? Són rotlos de sitges. El Bosc Gran de Planícia és un dels alzinars on es troba una major concentració de rotlos de sitja i barraques de carboner. Tot i que sembla impossible elaborar-ne un cens, alguns autors parlen de més de cent cinquanta rotlos, amb les seves barraques i diversos forns de pa. Fou un dels darrers llocs de Mallorca on es va produir carbó de sitja. A la darrera sitja que podem veure quasi al final del nostre recorregut es poden destriar encara restes de carbó. I qui feia aquestes sitges? Se'ls coneix amb el nom de carboners o sitgers, personatges clàssics de la nostra ruralia d'antany, l'ofici dels quals assolí gran importància, quan no es coneixia encara ni el gas ni molt manco l'electricitat. El carboner elaborava el carbó vegetal o de sitja, en plena muntanya, rica d'alzines, on s'hi passava les llargues mesades de l'estiu. La vida del carboner era dura i plena de privacions. Començaven per Pasqua i tornaven per Sant Mateu i en tot aquest temps només baixaven qualque diumenge. Una de les primeres feines era la de triar el ranxo o lloc on havien de muntar la sitja per a fer-hi el carbó, que solia ser una clariana d'un alzinar o almanco prop d'ell, per tenir a mà la llenya necessària. Una altra tasca era la d'aixecar la barraca, per habitar-hi amb la seva família. Els baixos eren de pedres i els alts estaven coberts de cimals i branques, que es recobrien amb càrritx ben atapeït, perquè no hi entràs l'aigua si es posava a ploure. La porta era un feix de llenya, que els vespres es col·locava a l'entrada perquè cap animal no hi pogués entrar. A l'hora de dinar, la greixonera d'aguiat sempre quedava ben neta. Sopes o fideus, coques o cocarrois si tenien un poc de verdura, a més del formatge i qualque pic un poc de sobrassada eren les viandes de la família del carboner. "Qui fa calç, va descalç" I heu vist unes construccions cilíndriques de pedra que s'enfonsen en terra? No hi ha dubte que es tracta de forns de calç, on els calciners treballaven durament per convertir la pedra calcària, que s'havia de coure al foc, en calç viva, que servia entre altres usos, per emblanquinar les cases. Dins els boscs de Planícia es conserven fins set forns de calç, alguns amb nom propi com el forn des Pinaret i el forn de sa Barrereta. La calç, la solien vendre els carboners, i no devia ser un gran negoci si la dita popular és certa: "Qui fa calç, va descalç". Al llarg del camí de retorn trobam altres vestigis de la vida a la muntanya en el passat.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí des Ribassos
Dificultad:Baixa
Distancia:2 km (només anada)
Duración:1h
Requisitos:S'ha de realitzar a peu
Recomendaciones:Sabates còmodes
Temática:(English) This itinerary runs from the town of Deià to Cala de Deià, the beach cove locally known as “Sa Cala”. As you walk alongside ribassos, or tall stone retaining walls, amid hundred-year-old olive trees and the murmuring rush of the Torrent Major stream, you will discover the architecture and the charm of a Mallorcan mountain town.
This itinerary begins at the Can Boi refuge in the town of Deià. Taking the road that branches off to the right, a few meters down you will come to the road Camí dels Ribassos, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area. This road will take you directly down to the beach, Cala de Deià.
De Deià a Cala de Deià, "Sa Cala" per als deianencs, caminant enmig de ribassos (marges espadats), ens trobam amb oliveres centenàries, la remor de l'aigua del torrent Major, descobrim l'arquitectura i l'encant d'un poble de la Serra.
Per fer aquest itinerari partirem del refugi de can Boi al poble de Deià. Seguirem el camí que surt cap a la dreta, i uns pocs metres més endavant trobarem el cami dels Ribassos inclòs en el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, que ens conduirà sense pèrdua a Cala de Deià.
Etapas
El punt de partida del nostre itinerari és el poble de Deià. És un dels municipis més petits i de més bellesa de la Serra de Tramuntana. Les condicions naturals del terreny, la forta inclinació -que parteix des Teix i arriba fins a la cala- i l'abundància d'aigua han configurat un paisatge molt particular on les marjades han permès fer de la muntanya un lloc habitable i cultivable.
Una passejada pel nucli urbà revela un dels aspectes més interessants d'aquest poble: l'arquitectura tradicional. La pedra és la base fonamental de les construccions de Deià: façanes, portals, finestres, carrers empedrats o alguna síquia descoberta en són algunes mostres.
El poble s'ha convertit en un dels majors atractius turístics de Mallorca. A diferència del que ha succeït a la major part de les zones turístiques de les Illes Balears, aquí s'ha creat una hostaleria de luxe sense estridències. I lluny de suposar un desequilibri en els costums tradicionals, aquest turisme s'adapta a la vida social de la localitat i hi participa activament.
A Deià, per on corre un torrentó o hi ha una font que raja tot l'any, podem veure piques col·lectives, els rentadors (o llavadors per als deianencs), on es feia i encara es fa, la bugada cada setmana o cada quinze dies, quan es mudaven els llençols dels llits.
Antigament, allà arromangades fins als braons i cenyides d'un ample davantal, les nostres bugaderes formaven grups, i mentre donaven puny a la roba, cantaven, reien i conversaven sobre les darreres noves del poble.
Al carrer des Clot, que ens du cap al refugi de can Boi, a mà dreta podem veure un exemple d'aquests rentadors.
El poble de Deià, en els darrers anys, ha estat font d'inspiració de pintors, poetes, novel·listes, músics ...
Un cop feta la visita al poble de Deià vos heu de dirigir cap al refugi de can Boi des d'on comença la baixada cap a la cala.
En el primer tram del camí, encara caminant pel poble de Deià, entre les juntes de pedres dels marges, podem trobar espècies de plantes diferents, com l'abundant polipodi (Polypodium cambricum) o l'heura enfiladissa (Hedera helix).
La falzia (Adiantum capillus-venerís) és una petita falguera que cerca els llocs més ombrívols i humits per viure. Així que no és estrany localitzar-la a les proximitats de les canaletes, fonts i degotissos.
Per la nostra dreta discorre el torrent Major, farcit d'abundants espècies pròpies dels ambients humits, com les canyes (Arundo donax) i els abatzers (Rubus ulmifolius), que formen bardisses impenetrables.
També a la zona del torrent, podrem veure, a la primavera o a l'hivern, les flors de color blau suau de la vincapervinca o viola de bruixa (Vinca difformís).
Més avall, després de passar un botador de fusta, sortint de la zona dels horts, l'ambient ja és molt més sec. Aquí abunden el fenàs (Brachypodium spp.), la rogeta (Rubia peregrina) i l'esparreguera de moix (Asparagus acutifolius) acompanyades de càrritx sota l'ombra d'ullastres (Olea europaea var. sylvestris) i garrovers (Ceratonia síliqua).
El color vermellós de la lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides) és inconfusible durant els mesos de maig i juny, poc abans que perdi les fulles per passar els mesos més càlids.
Finalment, a la cala, moltes vegades es veuen acumulacions de fulles de Posidonia oceanica planta superior popularment anomenada "alga", que cobreixen i protegeixen l'arena i els còdols de vents i tempestes.
És el punt d'arribada del nostre itinerari. És la major cala del municipi de Deià i una de les principals de la Serra de Tramuntana. Està situada entre les puntes de Deià i Son Beltran, i serveix de desembocadura per al torrent Major de Deià. És bàsicament una cala de còdols, però hi ha alguns trams d'arena.
Apareix documentada per primera vegada en el mapa del Cardenal Despuig (1.785). Va servir tradicionalment d'abric per a les barques de pesca; de fet hi ha unes cases de pescadors característiques (avui sense habitar) i tota una estructura d'escars. Els pescadors que hi visqueren també cultivaren la vinya i les hortalisses a les marjades dels voltants, així com la ramaderia ovina i caprina.
Actualment els escars encara són emprats pels pescadors aficionats, tot i que una tempesta en va malmetre uns quants que esperen ser reparats. Hi ha algun restaurant on es pot gaudir de bona cuina a la vora de la mar.
Les cales i racons amagats de Deià, serviren, com la majoria dels pobles costaners de Mallorca, per dur a terme una de les activitats més lucratives i arriscades: el contraban.
Era un delicte "ben considerat" entre els habitants. Sorgí com a resposta a un règim fiscal asfixiant, a la carestia de mitjans així com d'un medi rural empobrit. Es beneficiava dels fàcils accessos a una costa plena de cales i racons amagats. Va ser entès com a "negoci familiar" i de cabdal importància a l'economia mallorquina durant molt de temps.
Tànger n'era el principal proveïdor. Al principi es tractava del tradicional tabac, però a la postguerra es passà a denominar "contraban de sa fam": farina, sucre, i tota casta de cereals. No és d'estranyar que la figura del contrabandista es convertís en un personatge mític de la cultura popular i inspiri molta literatura i moltes llegendes.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de la cometa des Morts
Dificultad:Baixa
Distancia:3.6 km (itinerari circular)
Duración:1.5 h
Requisitos:Es necessari dur una llanterna per entrar a la cova
Recomendaciones:Cal anar amb molta precaució per baixar a la cova
Temática:(Español)
Lluc os invita a todos a caminar por sus alrededores. Uno de los principales atractivos es contemplar las sugerentes formas que presentan las rocas calcáreas modeladas con el paso del tiempo.
En este itinerario podremos conocer el espectacular mundo de la erosión cárstica. Algunos ejemplos son Es Camell y la cueva de la Cometa des Morts.
El camino está señalizado. Uno de los tramos del itinerario transcurre por la carretera. Se debe ir con mucha precaución para bajar a la cueva. Si deseáis entrar en ella es imprescindible llevar una linterna.
Etapas
Començam el nostre itinerari al monestir de Lluc, centre espiritual de l'illa de Mallorca. Es localitza al terme d'Escorca, al cor del Paratge natural de la Serra de Tramuntana, a una altura de 4 70 m i protegit per les principals elevacions de la muntanya mallorquina: el puig major de Massanella (1.367 m), el puigTomir (1.102 m) i el puig Roig (1.002 m), entre d'altres.
Lluc és el punt de partida de nombrosos itineraris i rutes excursionistes. Aquesta vall, atapeïda per un frondós alzinar, és un indret gairebé màgic. Etimològicament el topònim de Lluc prové del llatí lucus, "bosc sagrat". Aquest significat ens suggereix un culte primitiu a qualque deïtat pagana per part dels primers pobladors de Lluc, dels quals en romanen, entorn del santuari, abundants deixalles i despulles prehistòriques entre les quals destaquen les localitzades a la cometa des Morts.
Caminam sota les porxades del santuari de Lluc fins que trobam un portal per el que passam. Seguim el camí asfaltat a devora el torrent. Uns metres més endavant ens desviam cap a l'esquerra fins que arribam al camp de futbol que travessam. Des d'aquí veim un pontet de fusta sobre el torrent de Lluc, el passam i ens aturam a contemplar el puig de ses Monges, topònim que fa referència a les formes càrstiques que sobresurten del bosc. El camí ens conduirà en ascens per dins d'un laberint rocós envoltat per un bosc ombrívol de frondoses alzines (Quercus ilex). Dins aquest alzinar no hi pot faltar en primavera la flor blanca amb pètals entorcillats del pa porcí (Cyclamen balearicum). A més podrem admirar alguns aladerns de fulla ampla (Phyllirea latifolia).
El terme carst prové del vocable kras, en alemany Karst, nom de la regió que s'esté des del sudoest d' Eslovènia fins al nordest d'Itàlia, i on per primera vegada s'estudiaren i definiren les formes característiques de les roques calcàrees esculpides per l'acció de l'aigua de pluja. Per extensió, carst o regió càrstica s'utilitza per anomenar un terreny de roques constituides principalment per carbonat de calci, que es dissol lentament per l'acció de l'aigua, de manera que configura un paisatge caracteristic tant en la superfície (formes exocàrstiques) com a l'interior (formes endocàrstiques). Ua gran part de la Serra de Tramuntana està formada per unitats plegades i dispostes en forma d'escates superposades, composades per materials calcaris i margo-calcaris, pel que poden ser alterades pels processos de carstificació.
Les quatre morfologias exocàrstiques principals que trobam a la Serra són: les depressions càrstiques grosses, les petites - anomenades dolines-, els canons càrstics (com per exemple, el torrent de Pareis i el gorg Blau) i els rellars o esquetjars, que són els més abundants, amb roques que presenten acanaladures d'aspecte cincellat, estries, tubs, perforacions, concavitats, etc. Per altra banda, amb la Serra de Tramuntana hi ha dues morfologies endocàrstiques característiques: els avencs i les coves. Els avencs es troben a la part superior del massís calcari i drenen les aigues que arribaran al subsòl en sentit vertical. Les coves es poden ubicar també a la part superior del massís calcari o a la zona freàtica, on s'acumula l'aigua del subsòl, que tendeix a drenar horitzontalment per l'interior del sistema càrstic fins que surt a l'exterior per les fonts.
Poc abans d'arribar a un rotlo de sitja, just a la dreta un petit cartell ens indica "Es Camell", una singular formació rocosa que trobarem a uns dos minuts del punt on ens trobam.
Aquesta roca amb una suggerent forma de camell, o dromedari, o tortuga -tot depèn de la imaginació de cadascun-, no ha estat modelat per cap escultor. Ha estat l'aigua, la que s'ha encarregat d'erosionar la roca. L'explicació és la següent: el diòxid de carboni present a l'atmosfera es combina amb l'aigua de pluja formant aigua lleugerament àcida pel seu contingut en àcid carbònic que quan cau a damunt les roques carbonatades, transforma els carbonats en bicarbonats, que són més solubles i, per tant, transportables. Cada vegada que plou l'aigua dissol part de la Serra en un procés lent però sense pauses.
Les formacions rocalloses que configuren el paisatge dels voltants són estructures que inicialment foren modelades per l'aigua de pluja, quan el massís càrstic estava cobert pel sòl. Quan es va perdre aquesta capa per processos d'erosió les roques quedaren exposades i els agents atmosfèrics els tornaren a retocar d'acord al clima variable que ha experimentat Mallorca en el recent passat geològic, generant estries, canaladures, concavitats, etc.
A pocs metres des Camell hi ha un mirador sobre les muntanyes de Lluc, que també val la pena de visitar per contemplar la vall de Josafat, que va des de Son Amer fins a ca s'Amitger.
Tornam enrere fins al punt on ens havíem desviat per seguir el nostre camí i tot d'una veureu un rotlo de sitja de carboner. És testimoni de l'antic aprofitament tradicional del bosc. Durant molts d'anys, les sitges foren utilitzades per obtenir carbó a partir de la fusta de l'alzina.
A uns cinc minuts de l'esmentat rotlo arribarem a una bifurcació: el camí de l'esquerra ens conduiria as Pixarells, mentre que el de la dreta, que serà el que seguirem, ens conduirà fins a la cometa des Morts. Passarem per sota d'un pi (Pinus halepensis) amb una malformació d'origen desconegut, que popularment s'anomena "empelt de bruixa" o "escopinada de gegant". Les fulles es troben molt apinyades i prenen en conjunt una forma esfèrica que serveix com a niu per espècies com el mussol banyut (Asio otus).
El camí baixa lleugerament per replanar-se en arribar a una vall anomenada cometa dels Morts, que geològicament correspon a una dolina. Les dolines són depressions en forma d'embut ovalat o circular típiques de les àrees càrstiques i produïdes per la dissolució superficial del massissos càrstics o per l'esbucament del sostre d'una cavitat. Aquesta vall amaga moltes coves naturals prehistòriques. El topònim "des Morts" fa referència a les restes d'enterraments de l'època talaiòtica que es descobriren en l'interior d'una de les coves que es troba a la part baixa de la vall.
Fa anys aquesta dolina fou aprofitada pel conreu d'oliverar. Avui en dia, el seu abandonament ha donat pas al desenvolupament del pinar (Pinus halepensis), més obert i assolellat que l'alzinar, que permet el creixement d'exemplars d'olivella o escanyacabres (Cneorum tricoccon), xiprells (Erica multiflora), llentiscleres (Pistacia lentiscus), de l'omnipresent estepa llimonenca (Cistus monspeliensis) entremig de gran quantitat de càrritx (Ampelodesmos mauritanica). Aquestes plantes ofereixen als aucells un proveïment abundós de fruits, llavors i insectes.
Per trobar lla cova de la cometa des Morts hem de seguir els senyals que ens duen per un caminoi que s'endinsa a l'alzinar i que ens condueix a la seva entrada.
Aquesta cova era coneguda des del segle XVIII i fou excavada en 1945 i 1948 pel pare Cristòfol Veny. En ella s'hi trobaren dues fases d'enterrament. La primera es va localitzar a la cambra final, i corresponia a l'edat del bronze. La segona, restes d'inhumacions en calç, es varen localitzar a la part central de la cova i corresponien a l'edat del ferro. Actualment les restes que es varen descobrir estan exposades al Museu del Santuari de Lluc i al Museu de Mallorca.
Per continuar el nostre itinerari, tomarem al camí que hem deixat momentàniament. El camí fa alguns revolts per arribar a la carretera. Seguim cap a la dreta i una cinquantena de metres més endavant veurem un camí ample que baixa per l'antic camí Vell de Pollença a Lluc. Seguirem aquest camí, el qual ens conduirà de tornada fins al camp de futbol on s'acaba el recorregut d'aquest itinerari.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Volta a sa Moleta de Binifaldó
Dificultad:Baixa
Distancia:9.185 m (itinerari circular)
Duración:3 h
Requisitos:L’itinerari s’ha de realitzar a peu.
Temática:A l’itinerari de la volta a sa Moleta de Binifaldó caminarem per un camí Reial; gaudirem d’impressionants paisatges càrstics; reviurem la vida dels nostres padrins al bosc al costat de forns de calç, sitges i barraques de carboner; i trobarem un bosc d’alzines i pins.
Etapas
Després de passar per davall els porxets del Santuari de Lluc, prenem un camí asfaltat amb el torrent a la vora. Pocs metres més endavant ens desviam cap a l’esquerra fins arribar al camp de futbol. Deixam a l’esquerra un pontet de fusta i continuam per l’antic camí Reial que unia Lluc amb Pollença.
Camí del Rei o camí Reial era el nom que es donava a la via de comunicació principal a l’època medieval. La primera referència documental sobre aquest camí de Lluc a Pollença data del 1337. Apareix dins les actes de l’Orde militar del Temple. L’any 1914 aquell camí de ferradura fou substituït per un camí de carro.
I quina diferència hi ha entre un camí de ferradura i un camí de carro? Els camins de ferradura també s’anomenaven camins de tres pams, nom que fa al·lusió a la seva amplada: devers 60 cm. Aquests permetien el pas de persones i animals de tir amb la càrrega a l’esquena. Els camins de carro eren els més amples, com a mínim feien 2,5 o 3 m d’amplada. I com el seu nom indica, permetien el pas de carros.
Sortim a la carretera Andratx-Pollença i anam cap a l’esquerra fins a trobar un camí asfaltat amb els cartells de benvinguda a les finques públiques de Menut i Binifaldó. Poc abans d’arribar a les cases de Menut, a l’esquerra del camí, veiem un forn de calç restaurat recentment.
L’obtenció de calç mitjançant el procediment de cocció de la pedra calcària és una tècnica molt antiga. Se sap que els romans ja usaven forns de calç per realitzar aquest procés. La calç líquida s’ha emprat des d’antic per a emblanquinar les parets de les cases, en la construcció i també per a usos terapèutics i higiènics.
La localització del forn de calç venia determinada per la proximitat de les matèries primeres: pedra calcària i llenya. Després de set a deu dies de cremar constantment, les pedres es convertien en calç. La feina de calciner era un treball dur i feixuc, i també perillós.
Avançam uns metres i ens desviam del camí asfaltat per veure les cases de Menut. S’estructuren al voltant d’una clastra i d’una torre de defensa, catalogada com a Bé d’Interès Cultural. En els segles XV i XVI, la por de ser atacats per pirates va fer que algunes possessions construïssin torres per protegir-se de les incursions enemigues. Aquesta torre, que probablement data de l’any 1599, és de planta quasi quadrada (6,4 x 6,3 m) i atalussada a la part baixa.
Un dels edificis és actualment l’emplaçament d’un banc de llavors de planta autòctona. També hi ha un viver forestal dedicat a la producció de plantes destinades a repoblacions.
Tornam a la carretera i ens dirigim cap a les cases de Binifaldó. A partir d’ara, el camí va guanyant desnivell enmig d’un paisatge càrstic amb alzines (Quercus ilex), a sota de les quals hi trobam algunes mates (Pistacia lentiscus) i sobretot, estepa llimonenca (Cistus monspeliensis), fàcil d'identificar perquè les fulles, que són molt allargades, tenen glàndules que donen un aroma característic i s'aferren entre els dits.
Continuam fins a trobar uns polls blancs (Populus alba) altíssims que ens indiquen l'arribada a les cases de Binifaldó.
La possessió de Binifaldó, situada al peu del puig Tomir, envoltada per velles i frondoses alzines per una banda i sementers de conreu per una altra, és avui un Centre d’Educació Ambiental.
El topònim Binifaldó marca clarament l'existència d’una antiga alqueria islàmica, si ens atenem al prefix bini-. La seva etimologia seria de l’àrab Beni Haldun, “fills de Haldun”. En el repartiment de l’illa de Mallorca, després de la conquesta de Jaume I, va correspondre a l’Orde del Temple. Des del segle XV la propietat passà per diferents mans, fins que va ser donada, l’any 1682, al Santuari de Lluc. Com la finca de Menut, Binifaldó va passar a l’Estat per expropiació el 1897. Actualment és gestionada pel Govern de les Illes Balears.
Seguim pel camí asfaltat fins arribar al coll des Pedregaret, on trobam una paret seca que serveix per delimitar els terrenys de possessions diferents. Botam la paret i seguim a la dreta per un tirany, senyalitzat amb un indicador a Lluc.
A partir d’ara i durant un bon tram, seguirem un tirany anomenat camí des Porxo, que travessa el Bosc Gran, de pins i alzines. S'hi poden veure barraques i rotlles de sitja, emprades antigament per obtenir carbó vegetal.
La millor manera d'explicar-vos com era la seva feina és emprant les paraules d'un carboner: " Mai hem estat rics ni hem tengut terres. El tros de bosc on treballàvem, el ranxo, no era nostre. Parlàvem amb l'amo per triar-lo, contractàvem tres o quatre quarterades i cercàvem el lloc millor per fer el rotlo de la sitja. Us he de dir que una sitja és un munt de trossos de llenya que poc a poc es transformen en carbó. Poques vegades baixàvem al poble. Els proveïments ens els duien els traginers quan venien a cercar el carbó (...) La cocció durava una setmana o deu dies. Durant aquest temps la nostra vigilància era molt estricta. Una badada i es podia cremar tota la llenya. Això ens obligava a una presència constant al lloc de la feina. Començàvem per Sant Josep, a la primavera; continuàvem durant l'estiu i acabàvem per Sant Mateu. Així aprofitàvem el bon temps, plovia poc i no feia fred" (Terrassa B., de Diago J.: Sitges i Carboners. Consejeria d'Educació, Cultura i Universitats)
Seguint el tirany, passam pel costat de les restes d’un porxo, que era utilitzat per aixoplugar-s’hi els porcs que hi havia a lloure. Aviat ens creuarem amb un camí ample que hem de seguir per la dreta en sentit de pujada fins al coll des Bosc Gran, des d’on gaudirem d’una magnífica vista del puig Tomir.
Fixau-vos en un arbust de fulles punxegudes agrupades de tres en tres: és el ginebró (Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus), molt preuat en medicina. Ja es diu: “pren en dejú ginebrons i et fugiran molts trastorns”.
El llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris) és un arbust endèmic que deu el seu nom a l’arxiduc Lluís Salvador. El reconeixerem fàcilment perquè les seves fulles, amb el marge dentat, són verd obscur per l’anvers i verd clar pel revers.
Un altre endemisme emblemàtic de la Serra és l’estepa joana (Hypericum balearicum). Té el marge de les fulles ondulat i, durant la primavera, les flors de color groc destaquen sobre el verd fosc de la planta.
I segur que si passejam a principi d’estiu ens aturarem al costat de les precioses flors blanques de la murta (Myrtus communis), arbust associat a moltes tradicions i costums. Té les fulles lluents disposades per parelles i els seus fruits, els murtons, són comestibles.
Seguiu sempre les indicacions del sender de gran recorregut GR-221 que vos retornaran fins a Lluc passant per l’ermita i pel refugi de Son Amer.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Puig de Galatzó per Son Fortuny
Dificultad:Mitja/Alta
Distancia:9,9 km (anada i tornada)
Duración:6 h
Requisitos:S'ha de fer a peu
Recomendaciones:Sabates còmodes. El recorregut té pendent pronunciat en alguns trams.
Temática:El puig de Galatzó amb els seus 1.026 m d’alçada és visible des de molts de punts de l’illa. Aquest itinerari recorre un dels vessants i dóna la volta per l’altre fins arribar al cim. Els paisatges que descobrirem ens parlaran d'històries ben diferents: unes de llegenda, com la del comte Mal i altres, d’aventures, com la de l’astrònom Francesc Aragó, testimoni d’un temps en què ser científic era una ocupació de risc.
Etapas
El recorregut comença a l’entrada de la finca pública de Son Fortuny (km 97 de Ma-10), propietat del Consell Insular de Mallorca des del 1981. La pista inicia un ascens amb rost fort i revolts continuats.
Son Fortuny era una gran possessió de muntanya que s’estenia per tot el vessant nord del puig de Galatzó. La finca pública de Son Fortuny inclou 280 ha de la històrica possessió, en el seu temps la més gran del terme municipal d’Estellencs. Les cases es troben a la part privada de l’antiga finca.
Al cap d’uns 20 minuts d’ascens, arribam a un replà on es localitza un dipòsit d’aigua per a la lluita contra els incendis forestals. El camí que deixam a la dreta arriba al refugi de sa coma d’en Vidal. Nosaltres prenem el de l’esquerra, que ens durà al Boal de ses Serveres.
Tot d’una ens trobam a l’àrea recreativa de Son Fortuny. A la clariana també hi podem veure restes de l’explotació del bosc, amb un rotlle de sitja i una barraca de carboner.
A l’esquerra trobam la pista que ens portarà fins al refugi de la Boal de ses Serveres. El nom de boal sembla que fa referència a la construcció adossada al refugi que es feia servir com a estable per al ramat boví i que actualment està esbucada.
Després d’una pujada lleu, a pocs metres a mà esquerra tenim el mirador de la Boal de ses Serveres. El camí a partir d’ara es troba una mica envaït pel càrritx (Ampelodesmos mauritanica) i al cap d’uns metres es converteix en un tirany de muntanya que transcorre arrapat a la penya. No ens serà gens difícil seguir les fites entre el càrritx, sols ens cal anar amb compte de no llenegar amb les fulles!
Als 15 min arribam a un rotlle de sitja que es troba gairebé penjat al buit. És un bon lloc per pensar en com vivien els homes i dones que treballaven als boscos de Tramuntana. Gaudirem també d’una bona panoràmica del municipi d’Estellencs.
Després d’una hora caminant arribam al Pas de na Sabatera. Mitja horeta ens separa del cim, sols hem de seguir les fites. Aquí, si el dia ens acompanya, tenim una vista impressionant: al N, el poble d’Estellencs i la mar; al NE, la mola de Planícia (920 m); a l’E, la vall de Superna, la mola del Ram (820 m) i els pobles de Puigpunyent i Galilea; al SE, Palma; al S, el terme de Calvià i sa Mola del Port d’Andratx; al SO, sa moleta de s’Esclop (926 m); i a l’O, la serra des Pinotells i sa moleta Rasa.
Aquí podem aturar-nos i fixar-nos que la vegetació ha anat canviant al llarg de tot el recorregut. De l’alzinar atapeït dels primers trams arribam al paisatge típic de la muntanya mallorquina. D’octubre a febrer podem veure el safrà bord (Crocus cambessedesii) florit a les encletxes del darrer tram.
Al cim del Puig de Galatzó hi trobam una creu metàl·lica i un vèrtex geodèsic. Els vèrtex geodèsics s’utilitzaven com a punts de referència per a mesurar distàncies i angles i, així, representar la superfície de la Terra. A la veïna moleta de s’Esclop hi va viure durant un any l’astrònom rossellonès Francesc Aragó que es dedicava a aquestes tasques. El 2 de maig de 1802 el Bureau des Longitudes, amb seu a París, encarregà a dos astrònoms, un d’ells Aragó, l'amidament del meridià de París. Aragó va arribar a les Illes el mes de març de 1807 i va començar a realitzar les triangulacions necessàries per a mesurar exactament les distàncies entre les Illes i la Península i obtenir així la latitud de l’arc del meridià.
Aquella fou una època moguda a Mallorca, ja que coincidí amb l’inici de la guerra del Francès. De sobte, després de conèixer la notícia de l’aixecament, la presència al cim de s'Esclop d’un francès que feia senyals amb foc i estranys instruments, va esdevenir molt sospitosa. Tot d’una va ser acusat d’espionatge.
Per sort per a Aragó, tenia un amic mariner que va pujar a avisar-lo de les intencions de la turba. Baixaren tots dos i Aragó vestit de pagès i parlant mallorquí no va ser reconegut per l’expedició que pujava per a capturar-lo.
Malgrat tot, no va aconseguir escapar de Mallorca, ja que quan va arribar a Palma va ser empresonat al castell de Bellver.
Un dels senyors de la finca Galatzó, el comte de Santa Maria de Formiguera, don Ramon Burgués Zaforteza i Fuster, va passar a la història com el comte Mal.
Diu la llegenda que el comte no dubtava a fer matar o torturar els seus enemics. A s’Argolla i al coll d'en Debades hi ha una roca amb forats, on es diu que es ficava una barra de ferro per a fermar els enemics i torturar-los fins a la mort. Sembla ser que a s’Argolla hi portaven els nobles, mentre que els de condició social més humil els penjaven al coll d'en Debades, anomenat així perquè si els presoners demanaven clemència, ho feien debades.
Els amos de Galatzó tenien dificultats en ocasions per a reclutar gent que volgués fer feina a la possessió perquè en tenien por.
Pareix esser que no era tan dolent, només va tenir la mala sort que la seva mare va enviudar i ambdós hagueren de fugir del poble, repudiats pels vilatans. El comte va haver de vèncer moltes dificultats per a recuperar els seus drets.
Segons la llegenda, el comte Mal cavalca amb el seu cavall verd tot sol per les muntanyes de Galatzó. Conten que a les nits de novembre, quan només se sent bufar el vent i el renou dels animals des de les muntanyes, és senyal de la presència del comte Mal.
Baixam del puig de Galatzó i tornam pel mateix camí fins al Pas de na Sabatera. D’aquí, girarem a mà esquerra en direcció al Pas des Cossis, que ens durà en uns 55 min de tornada a l’àrea recreativa de Son Fortuny.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de la coma des Cairats
Dificultad:Baixa
Distancia:4.1 km (només anada)
Duración:1 h
Requisitos:S'ha de realitzar a peu
Temática:Itinerari que ens permetrà veure una mostra dels nombrosos elements d'elevat interès etnològic i cultural pels quals destaca la finca pública de Son Moragues (Valldemossa).
El camí que travessa el bosc des Cairats, era antigament usat pels carboners, calciners i nevaters que vivien i treballaven a Son Moragues. L'antic camí de carro partia de devant les cases de Son Gual i continuava fins a la font des Polls i la casa de neu de Son Moragues.
Etapas
Son Moragues està situada als contraforts occidentals del Teix, on trobem el puig des Caragoli, el puig des Boixos i el puig Gros, tots ells de més de 900 metres.
Actualment forma part del conjunt de finques públiques de les Illes Balears. El 1979, Son Moragues passa a titularitat pública, a mans d'ICONA, que el 1984 la cedí al Govern de les Illes Balears.
El 1981, Son Moragues fou declarada mont d'utilitat pública i inclosa dins el Catàleg de Monts de l'Estat. La finca fou protegida per a garantir la conservació d'aquest ecosistema declarant -la ANEI mitjançant el Decret d'alzinars protegits i va ser inclosa dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana. La finca ha tingut un ús ramader i cinegètic tradicional fins el 2001 que fou declarat refugi de caça.
Actualment la finca és una de les més visitades per excursionistes de la Serra de Tramuntana i s'han recuperat les activitats d'educació ambiental per a escolars. La finca disposa actualment d'un refugi situat a una hora i mitja de camí a peu.
Començam el nostre itinerari davant les cases de Son Gual al carrer d'Hongria. Sòls seguim el carrer que ens du fins la part d'alt del poble. Després d'un garrover ben gros enmig del carrer trobam una pista de terra a l'esquerra que ens porta fins la barrera de Son Moragues.
Deu minuts i ja som davant la barrera. La botam pels escalons de pedra situats a la seva dreta i entram, així, a l'alzinar de la coma des Cairats. L'ambient que ens envolta és el típic de bosc d'alzines (Quercus ilex) humit i ombrívol.
Tot d'una trobam mostres de l'activitat humana. Abans de l'ús generalitzat del gas i el petroli, la font d'energia que s'utilitzava era el carbó. El carbó s'obté de la combustió lenta i amb poc oxigen de la llenya. El resultat és un producte lleuger, amb molt poder calòric i que es conserva inalterable; era per tant molt bona opció.
El carboners transformaven la llenya en carbó als boscos i després el baixaven a vendre al poble. Arrendaven al senyor de la possessió la parcel-la de bosc d'on podrien treure la llenya i on construir el rotlo de la sitja. El rotlo de sitja és el cercle de pedres on s'amuntegaven els trossos de llenya per a cremar. Col·locaven una base de pedres deixant canals per on pogués circular l'aire suficient per a cremar la llenya però sense que es consumís del tot.
La llenya es col·locava sempre de la mateixa manera: els troncs més gruixats tombats enmig i els troncs més prims en posició vertical -com més prims més a la vorera anaven. Damunt la llenya es posaven feixos de càrritx o branques d'alzina i a continuació una capa de terra ben pitjada perquè no hi quedàs cap respirall. Al centre es deixava un buit, l'ull de la sitja que feia de xemeneia, per on s'encenia i s'alimentava el foc unes sis vegades cada dia per a mantenir el caliu.
Mentre la sitja cremava no es podia deixar sense vigilància, ja que si cremava malament es podia cremar tota la llenya o coure's més d'una banda que de l'altra. Per això al costat de la sitja, els carboners construïen les seves barraques. Eren construccions molt senzilles de paret seca i sostre de càrritx. L'única obertura era la porta que s'orientava cap al rotlle per a poder vetllar la sitja. La cocció durava devers una setmana o deu dies.
A la pujada cap a la font des Polls podem veure tres forns de calç. Sovint per a completar els ingressos, els carboners construïen a prop de la sitja un forn de calç. Sols es necessitava la presència propera de pedra calcària (pedra viva).
El forn es començava cavant un clot de forma circular, anomenat olla, d'uns dos metres de fondària i uns sis de diàmetre. Després es folrava l'interior amb pedres, tapant les juntes de l'interior amb fang. L'olla sobresortia del terra com un mur gruixat, anomenat cintell, en el qual s'integrava una passarel-la i una porta per a facilitar la càrrega del forn.
Les pedres per a convertir en calç s'anaven col·locant a l'interior de l'olla en cercles concèntrics, disminuint el diàmetre fins que quedava una construcció semblant a un pa de figa. Com a les sitges, també es deixava un forat enmig per a fer de xemeneia.
El munt de pedres es tapava amb una capa de fang de calç que deixava respiralls per a una millor cocció. El forn s'alimentava amb feixos de llenya massa prima per a fer carbó a través de la xemeneia i d'una obertura que es deixava a la part inferior de la portada. El foc s'havia de mantenir constant deu o dotze dies. Per a fer tota aquesta feina eren necessaris de tres a sis persones.
El foc transformava la pedra viva (CaC03) en calç viva (CaO). La calç viva es mesclava amb aigua obtenint un material blanc que s'utilitzava per a emblanquinar les parets de les cases cada any.
Seguint per la pista i després de diverses ziga-zagues, podem recuperar l'alè a l'àrea recreativa de la font des Polls.
La font des Polls és una font de mina. L'aigua es canalitzava des del brollador subterrani, construint canals amb el pendent mínim necessari perquè pogués sortir per la força de la gravetat.
Envoltant la font observam diversos polls (Populus nigra) que donen nom a la font. Els podem trobar també a gorgs, basses, torrents i altres fonts de la Serra perquè és un arbre exigent en demanda d'aigua.
Continuam el nostre ascens i, després de deixar un safareig a l'esquerra, arribam a l'antic porxo dels nevaters habilitat com a refugi.
Uns metres més dalt del refugi es troba la casa de neu. Aquí finalitza la pista forestal.
Fins fa relativament poc temps, a Mallorca, la neu va ser un producte summament valorat. El gel s'utilitzava per a conservar els aliments i per a fer gelat. En aquell temps no hi havia geleres!
Després de les primeres nevades importants, les colles de nevaters pujaven als indrets on es trobaven les cases de neu. Els nevaters arreplegaven la neu acumulada a les marjades dels voltants i la tiraven dins la casa a través de la porta i de les quatre bombarderes dels costats. Després baixaven a premsar bé la neu i la tapaven amb càrritx, perquè es conservés tot l'estiu. Després tallaven i traginaven amb bísties les barres de gel fins als punts de venda.
Aquí acaba el nostre itinerari; tornarem a Valldemossa pel mateix camí.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Pujada al puig Tomir
Dificultad:Alta
Distancia:12.5 Km (anada i tornada)
Duración:5 h
Recomendaciones:Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua. Seguiu sempre les marques vermelles i les fites de pedra. Si hi ha risc de boira, no us hi aventureu, ja que és molt fàcil perdre l'orientació.
Temática:
Amb la pujada fins als 1.103 metres del puig Tomir (Escorca) comprovarem la verticalitat abrupta de les nostres muntanyes. Rossegueres, penya-segats, vestigis de nevaters, coixinets espinosos, voltors, falcons, vistes magnífiques... fan que aquesta ruta sigui una de les més emblemàtiques del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.
Paisajística, flora i fauna
Etapas
El primer tram, comprès entre Lluc i el coll des Pedregaret, és el mateix que el descrit al fullet de l'itinerari de la volta a sa Moleta de Binifaldó, per això us convidam que el consulteu per fer aquest tram. Un cop que som al coll des Pedregaret, abandonam l'asfalt per girar a l'esquerra. Aquí comença un caminoi que, en principi, voreja la paret amb reixeta que tanca el recinte de l'embotelladora fins a arribar a la vista d'una impressionant rosseguera. Aleshores giram cap a la dreta i guanyam ràpidament altitud fent successives ziga-zagues entre els darrers pins i alzines.
El camí de pujada té un fort pendent i travessa la part superior de la rosseguera. Hem de seguir les indicacions d'unes marques vermelles i fites de pedra, les quals ens menaran a un callet on hi ha instal·lat un passamans per facilitar-ne el pas. Seguim el traçat d'una rosseguera estreta i rosta. Arribam a un punt que sembla tancat per un embut de roques. L'única alternativa és grimpar (amb mans i peus i l'ajuda d'un altre passamans) per un estret canal vertical.
Podem comprovar com les condicions climàtiques canvien a poc a poc des de la base fins al cim del puig, on les temperatures són més baixes, la neu és un fenomen més freqüent i els vents poden ser més forts. La vegetació reflecteix aquests canvis. Les plantes de llocs secs i càlids es troben a la base de les muntanyes, i les que són d'ambients freds i humits són a les parts altes. De manera esquemàtica, a les muntanyes es poden diferenciar tres pisos o comunitats que caracteritzen aquesta heterogeneïtat climàtica: el pis dels ullastrars i pinars, el pis dels alzinars i el pis culminal amb socarrells. A mesura que pujam, el bosc desapareix, atesa la impossibilitat de constituir masses forestals denses en llocs amb relleus abruptes, sòl escàs i fortes ventades.
La pujada és una bona ocasió per veure sobre el terreny la transició del pinar-alzinar a la vegetació d'alta muntanya. En sortir del bosc, podem olorar la forta aroma de les fulles allargades de la brutònica (Teucrium asiaticum), que, malgrat el seu nom científic, és un endemisme de Mallorca i Menorca.
I a la tardor, entre les encletxes de les roques, veureu les flors blanques amb línies violàcies del també endèmic safrà bord (Crocus cambessedesii).
Si tenim sort, potser podrem admirar el vol de l'ocell més emblemàtic i símbol conservacionista de la Serra: el voltor negre (Aegypius monachus). És l'au més gran d'Europa, amb una envergadura de dos metres i mig i un pes que pot arribar als vuit quilograms. Fa els nius amb branques a sobre de pins molt a prop de la mar. A principi de la dècada dels vuitanta, la seva població estava constituïda únicament per poc més d'una vintena d'exemplars. El verí s'encarregava de minvar-ne el nombre d'exemplars. Per recuperar l'espècie, es va aplicar un pla de conservació. Gràcies a aquests esforços, la població mallorquina de voltors s'ha incrementat notablement.
Si tenim sort, gaudirem d'un autèntic espectacle si aconseguim veure com el falcó pelegrí (Falco peregrinus) caça una au en vol llançant-se sobre la presa a una velocitat que pot assolir els 320 km/h.
En aquesta zona nidifica un petit falcó de la mida d'un colom de color vermellenc amb les parts inferiors de color crema virades d'obscur: el xoric o xoriguer (Falco tinnunculus).
Feta la pujada, seguim la carena cap a l'esquerra i les fites de pedra ens conduiran fins al cim. L'extensa vista panoràmica és magnífica: les badies d'Alcúdia i Pollença, el cap de Formenter i, darrere nostre, el Puig Major i el de Massanella.
Per damunt els 1.100 metres, les comunitats vegetals són baixes i disseminades, amb presència d'arbusts compactes que aprofiten tots els llocs on és possible arrelar. La competència per l'espai pot ser ferotge, i només les plantes més ben adaptades al vent, al fred de l'hivern, a la calor, als sòls pedregosos i a la forta radiació de l'estiu, podran aferrar i persistir. No és estrany, doncs, que hi trobem una proporció molt elevada d'espècies endèmiques de les Balears (que no trobarem enlloc més del món) que han evolucionat al llarg del temps i s'han adaptat a les condicions pròpies de les nostres muntanyes.
D'aquest grup d'espècies, en podem destacar dues que es coneixen popularment com a coixinets de monja. Són l'eixorba-rates blanc i el negre (Teucrium marum subsp. occidentale i Astragalus balearicus). Aquestes dues espècies són un exemple de convergència evolutiva, és a dir, s'assemblen externament però no són de la mateixa família. Aquesta convergència evolutiva cap a coixinets espinosos (forma arrodonida i espinosa) fa que la planta estigui més protegida dels vents forts i dels herbívors. Podem comprovar també com l'aritja baleàrica (Smilax aspera subsp. balearica) té aquesta forma arrodonida.
Les dues espècies de coixinets es diferencien per les flors i per altres característiques: l'eixorba-rates blanc (Teucrium marum) és una planta labiada, més blanquinosa, i les espines que té són formacions laterals de les branquetes. L'eixorba-rates negre (Astragalus balearicus) és una planta lleguminosa, té un color verd fosc, i les espines són l'eix central de les fulles endurit.
Un cop al cim, val la pena que arribem a les restes de les cases de neu. Al costat del clot de pedra en sec, avui recobert d'heura (Hedera helix), és inevitable recordar l'esforç dels nevaters infatigables.
En un temps en què no hi havia geleres, la població treia profit de la neu. Els nostres rebesavis aprengueren a guardar-la curosament als pous de neu per emprar-la en usos sanitaris i refrescar-se durant els dies xafogosos d'estiu.
En el camí de retorn, seguim a la inversa la mateixa ruta que hem fet durant l'ascensió. Cal que anem molt alerta amb els trams més verticals.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de ses Basses de Mortitx
Dificultad:Baixa
Distancia:11,3 km (anada i tornada)
Duración:5 h
Requisitos:S’ha de fer a peu
Recomendaciones:(Español) Tenga en cuenta que durante la época de nidificación del buitre negro (de febrero a junio) sólo podremos llegar hasta el refugio de Lavanor.
Temática:Durant el camí cap a ses Basses passarem per les vinyes de Mortitx, pel seu extens oliverar i per un paisatge rocós i abrupte on tindrem la sensació de trobar-nos en un extrem del món, lluny de l’enrenou i de la civilització. Tot això, envoltats per la bellesa salvatge d’aquest indret.
La finca pública de Mortitx és un dels espais més valuosos del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Aquesta possessió es troba a l'extrem costaner més oriental del municipi d'Escorca.
Etapas
La nostra caminada comença a l’entrada de la possessió de Mortitx, a l’altura del km 10,9 de la carretera Ma-10 d’Andratx-Pollença. El camí ens queda a mà esquerra si venim des de Lluc. Passada una pista de tenis, giram a l’esquerra. En poc temps deixam a l’esquerra el celler on s’elabora el vi de Mortitx.
Després de passar pel costat dels ceps de la varietat Cabernet Sauvignon, arribam a una barrera amb un botador de fusta, on comença la finca pública. Ens espera un camí llarg, en pujada, per pista. Però animau-vos, perquè la meta s’ho val.
Mirau a l’esquerra. Quina olivera! Quants anys pensau que deu tenir? Molts! I és que des de ben antic Mortitx fou una possessió dedicada sobretot al conreu d’oliveres, principalment de la varietat empeltre, duita d’Aragó pel rei Jaume I després de la conquesta. Com que els esqueixos no fan arrels amb facilitat, s’han d’empeltar obligadament. D’aquí ve el nom d’empeltre.
Aquests oliverars formen una part inestimable del paisatge de la Serra, que no s’ha d’abandonar. Per això, com podem veure, s’han començat a recuperar.
Continuam fent camí i passam pel costat d’un embassament. Més amunt, n’hi ha un altre. La construcció de preses al torrent de s’Hort des Molí durant la dècada dels anys setanta va permetre crear aquests dos embassaments. Encara que es troben dins la finca pública, són de titularitat privada. Tenen un sistema de canalització per redreçar les aigües cap al Sementer Pla i cap a s’Hort des Cirerers.
Si allargam la vista, a mà dreta ens queda s’Hort des Molí. Tot i el topònim des Molí, no hi ha vestigis de cap enginy hidràulic d’aquest tipus. Probablement hi hagué un molí d’aigua, desaparegut fa molt de temps. Aquí s’hi troba una varietat de cirerer anomenada de sarró, molt més petita que la típica mallorquina i bastant més tardana. En menjar aquesta casta de cirera, el pinyol queda ben net. A la primavera és tot un espectacle veure els cirerers florits.
Passats els embassaments, la pujada és un poc pronunciada i qualsevol excusa pot ser bona per aturar-nos a descansar. Podem aixecar una estona la vista al cel i, si veim un rapinyaire que travessa el cel amb un vol ràpid, directe, probablement és el falcó peregrí o reial (Falco peregrinus), que nidifica als penya-segats de Mortitx. Té molt bona vista, i per això pot veure les seves preses, aus que captura al vol, a un quilòmetre de distància. El seu vol és molt ràpid: pot volar a una velocitat de creuer d’uns 48 km/h, pot accelerar fins al 77 km/h en persecució horitzontal, i en picat pot assolir els 320 km/h. Quan arriba a la presa, la copeja amb les urpes i l’agafa en l’aire. Però no caça ni la meitat de vegades que ho intenta.
Durant la tardor, la caça d’un falcó en un esbart d’estornells és espectacular; els aucells s’agrupen en una gran massa atapeïda que es mou en el cel. El falcó ataca l’esbart així com pot, i aquest fa un forat i deixa passar el rapinyaire de llis...
Això es repeteix una vegada i una altra, fins que el falcó es cansa o un malaurat estornell se separa del grup protector. Aleshores està fet d'ell.
Després d’aquesta pujadeta, aviat veim un zona repoblada a la dècada dels anys vuitanta i noranta amb pins (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex). Som a prop del refugi de Lavanor. Per arribar-hi, ens hem de desviar cap a la dreta del nostre itinerari. Aquesta casa refugi, d’una sola planta rectangular i envoltada d’oms, està situada sobre l’emplaçament de l’antic rafal de Mortitx.
Retornam al camí i passam pel costat d’un poll (Populus nigra) molt gros, amb una soca impressionant, a prop de la font Blanca. Antigament, els polls se sembraven al costat d’una font perquè des de lluny es pogués veure que hi havia un lloc on refrescar-se.
Mortitx, d’ençà que es va adquirir l’any 1978, té un paper fonamental en el desenvolupament de diversos plans de recuperació d’espècies en situació demogràfica desfavorable, com és el cas del voltor negre (Aegypius monachus). Per aquest motiu, de febrer a juny, quan el voltor cria, acabarem aquí el camí, per no destorbar-lo. Així podrem continuar admirant en vol la seva figura majestuosa i fosca, fàcil de diferenciar de la de qualsevol altre aucell. La seva singularitat el convertí en el símbol dels moviments de conservació de la natura i en emblema de la Serra.
Si no és època de nidificació (de juliol a gener), continuam endavant. A mà esquerra es destrien les restes d’un poblat, possiblement talaiòtic, estudiat fa dècades pel pare Veny (del Santuari de Lluc), però que no ha estat mai catalogat. Just enfront tenim un bon mirador del Campet Rodó i, al fons, la finca d’Ariant.
I tornam a pujar fins a arribar al collet des Vent. Quin paisatge! Contemplam un entorn de roquissar erosionat, amb capritxoses formes de rascler, qualificat per alguns autors com un paisatge gairebé lunar. Aquest modelat càrstic ha donat lloc a nombroses cavitats que resulten ambients molt rics en endemismes, entre els quals hi ha nombrosos coleòpters.
La pista ens durà ràpidament cap a la meta: el Sementer de ses Basses, una espectacular dolina. Es tracta d’una depressió produïda per la dissolució superficial de les roques. Aquests clots solen aprofitar-se per conrar o, com en aquest cas, per sembrar pastura per a una guarda reduïda d’ovelles. En aquest lloc tan difícil de treballar podem percebre l’esperit d’una irrepetible pagesia de muntanya, ja esvaïda.
En aquesta petita plana de muntanya, perduda entre els immensos roquissars i carritxars, hi descobrirem una bassa extraordinària. És una construcció excavada en el sòl, de parets gruixades que sostenen una coberta de pedra suportada des de fa segles per una vella soca d’ullastre que fa de jàssera.
I aquí, lluny de l’enrenou, lluny de la civilització, en un extrem del món, acabam el nostre itinerari. Tornarem pel mateix camí.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí des Pixarells
Dificultad:Baixa
Distancia:2.13 km (només anada)
Duración:1 h
Temática:Aquest itinerari ens permetrà conèixer l’entorn més proper a Lluc i les fantàstiques formacions de la zona. El topònim de Pixarells, que dóna nom no tan sols al camí, sinó també a un mirador, una cova, un àrea recreativa i una zona d’acampada, té un origen metafòric. Després de pluges intenses, a una paret rocosa del camí l’aigua raja per uns foradets, formant els “pixarells”.
Etapas
Hem de partir del santuari de Lluc i passar sota es Porxets per anar cap al camp de futbol. Avançam sobre un carrer asfaltat i deixam a la nostra esquerra l’escolania i el jardí botànic. Una vegada al camp de futbol, l’hem de travessar i a l’esquerra trobarem un pontet de fusta. L’hem de passar i enfilar una petita pujada entre les roques modelades per l’acció de l’aigua, baix les capçades de les alzines. Aquest primer tram de l’itinerari coincideix amb el camí de la cometa des Morts. Poc abans d’arribar a un rotlo de sitja, just a la dreta, un petit cartell ens indica la direcció d’una formació rocosa singular fruit de l’erosió càrstica on, depenent de la imaginació de cadascú, es pot veure un camell o una tortuga. És ben recomanable desviar-se per dedicar una estona a observar les diferents tipologies dels solcs erosius formats per l’acció de l’aigua.
En aquest primer tram de la passejada l'espècie d'arbre que domina el paisatge és l'alzina (Quercus ilex). El seu creixement lent produeix una fusta de gran duresa i resistència que antigament s'emprava per fer carbó, per fer les rodes dels carros o els braços dels carruatges, les rodes de les sínies, la quilla de les barques, les pasteres on es pastava el pa i la biga de les tafones. L'escorça d'alzina, rica en tanins, s'emprava tradicionalment per adobar les pells i tenyir. Segons Andrés de Laguna (metge humanista i botànic-farmacòleg del segle XVI): "L'escorça de les arrels de l'alzina, cuita en aigua fins que es desfaci i aplicada als cabells tota la nit, els tenyeix de negre".
Retornam al camí fins al punt on ens hem desviat per anar a veure es Camell i des d’aquí continuam pujant fins arribar a una bifurcació. Hem de pendre el camí de l’esquerra (cap a la dreta ens dirigiríem a la cometa dels Morts). Sortim de l’ombra de l’alzinar, cap a un espai més obert, on començam a veure el que queda dels antics oliverars.
Trobam un mirador amb dos bancs de pedra on podem fer una aturada per gaudir d’una excel·lent panoràmica de sa Terra de ses Olles, que segurament rep aquest nom del fet d’haver-hi terra argilosa i vermellenca que s’emprava per fer recipients de terrissa. Des d’aquí veim un típic oliverar de muntanya, envoltat pel puig Caragoler, puig Roig, el coll des Ases i, més a la dreta, el puig Budell (originàriament Montagudell; és a dir, puig punxegut).
Passat el mirador, el camí baixa un poc, entre pins (Pinus halepensis) i càrritx (Ampelodesmos mauritanica) que ara ocupen les terres d’un oliverar ja abandonat, del qual resten encara els marges.
Un poc més endavant, abans que el camí comenci a pujar una mica, ens anirem fixant en les roques de la dreta fins a veure’n una amb marques d’humitat i on creix una figuera. Si ens fixam millor en la paret, podem veure que hi ha uns forats pels quals surt aigua quan plou: són els anomenats Pixarells, que han donat lloc al topònim. Davall els pixarells hi ha un aljub del qual surt una petita canalització acabada en un grifó que aboca en una pica petita. Us recomanam que no beveu d’aquesta aigua ja que no és potable.
Seguint el camí, passam pel costat de les restes d’un antic porxo que era utilitzat per les collidores com a magatzem d’oliva mentre durava la collita. La resta de l’any servia d’aixopluc al bestiar, sobretot ovelles que pasturaven per aquella zona. Aquesta construcció no disposava d’una coberta fixa de teules, sinó que es feia amb càrritx; si es col·locava ben atapeït, podia resistir forts ruixats i l’aigua no s’hi escolava.
Aquest pot ser un bon lloc per descobrir els líquens que viuen a les branques i l’escorça de les alzines i les oliveres. Si ens entretenim a mirar, podem veure que al damunt creixen com unes barbetes de color grisós o com unes crostetes aferrades a la soca. Aquests éssers vius molt primitius estan formats per la simbiosi entre un fong i una alga. Amb aquesta associació els fongs aporten capacitat d’emmagatzemar aigua i protecció mentre que l’alga fabrica l’aliment mitjançant la fotosíntesi.
A les regions muntanyenques la diversitat de líquens és molt alta. En trobam de color gris o verd grisós, verd groc, groc o bruns; i de formes molt variades, des de revestiments amb aspecte de crostera, fins a làmines d’aspecte lobulat o ramificats en forma d’arbret, erecte o penjant.
Actualment, la qualitat de l’aire es mesura mitjançant diferents anàlisis químiques i físiques realitzades amb estacions mòbils o fixes, tot i que també es pot mesurar la qualitat de l’aire analitzant-ne la presència o absència, i per la taxa de creixement de determinades espècies de líquens. És per això que es diu que els líquens són bioindicadors, és a dir, organismes sensibles a les variacions en la qualitat ambiental.
De forma general, els líquens ramificats són menys resistents a la contaminació i en canvi els que semblen crostes són més resistents. Si ens hi fixam trobarem les característiques “barbes de frare” a determinats boscs i no a d’altres; això ens indica una major puresa de l’aire. La causa de la sensibilitat dels líquens a la pol·lució es troba en la seva manca d’epidermis. Com que no disposen d’una capa protectora, la deposició de substàncies contaminants impedeix l’entrada de nutrients. A més a més, no tenen mecanismes d’eliminació de contaminants, els quals acaben acumulant-se i els provoca la mort.
Passat el porxo, un poc més endavant, l’entorn canvia completament. A l’estiu agraïm arribar de nou a la frescor de l’alzinar, on ens podem prendre una estona per descansar.
Aquí, asseguts, pot ser un bon moment per continuar observant la natura. A l’hivern, el que ens cridarà l’atenció és l’espectacular catifa de molsa tova, humida i verda que entapissa branques, troncs i roques.
Les molses són abundants als ambients humits i poc assolellats. Aquestes plantes no tenen ni arrels ni un sistema conductor de l’aigua, i la capten a través de tota la planta. Per això, només poden viure on la humitat de l’ambient és alta.
Malgrat els estudis florístics que s’han realitzat, resta molta feina per fer en el camp de la identificació i l’ecologia de les espècies de briòfits. Com els líquens, són també molt sensibles a la contaminació atmosfèrica.
Hem arribat a l’àrea recreativa des Pixarells. Des d’aquí la panoràmica de les muntanyes ens ofereix una visió del puig d’en Galileu i, al fons, el Puig Major i la serra de na Rius.
En aquesta zona es pot veure cap al tard el vol de les ratapinyades, que empren les coves per hibernar, reproduir-se o descansar. Aquests són els únics que poden volar gràcies a l’adaptació de les extremitats anteriors, unides al cos mitjançant una membrana molt fina.
En el grup dels quiròpters (del grec kheír, “mà”, i pterón, “ala”), la vista ha sofert una forta reducció, mentre que l’oïda ha adquirit un paper preponderant en la seva manera de viure. S’orienten amb un sistema basat amb l’eco que els permet capturar les preses en la foscor. Contribueixen a l’equilibri de les poblacions d’insectes dels quals s’alimenten i juguen un paper clau en l’ecosistema. És per aquesta raó que la seva protecció és justificada. A les Illes Balears, s’hi han observat fins ara 19 espècies diferents de ratapinyades.
El camí acaba a l’àrea recreativa i podem tornar a Lluc pel mateix camí.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de Binibassí
Dificultad:Baixa
Distancia:2.13 km (només anada)
Duración:50 min
Temática:En aquest itinerari no ens enfilarem per cap alta muntanya. Passejarem per la vall de Sóller, envoltada pel puig des Teix a ponent, la serra d’Alfàbia i la de Son Torrella a migjorn, i el Puig Major i la muntanya de Montcaire a llevant. Coneixerem dos pobles d’interès paisatgístic i arquitectònic indiscutible: Fornalutx i Sóller, emplaçats en el centre del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.
Etapas
Aquest camí comença al poble de Fornalutx. Podem deixar el cotxe a l’aparcament i arribar fins a la plaça del poble pel carrer Major.
Fornalutx és un poblet encantador, ple de capamunts i raconades, en el qual val la pena que ens perdem abans de partir cap a Sóller.
L’origen de Fornalutx o Fornalugi, com s’escriu en els documents antics, es remunta al mateix moment de la conquesta. Abans va ser una alqueria musulmana, com podem deduir quan ens passejam pel traçat dels seus carrers empedrats.
Hi ha dues hipòtesis sobre l’etimologia del topònim de Fornalutx: que provengui del radical llatí FURN- amb el doble sufi x –al, utx = FURNALUCIU, que significa “lloc de fornal, ferreria”; o de l’àrab furn-al-lugg, que significa “forn de la ribera”.
Pujam per les escales de la plaça i giram pel primer carrer a l’esquerra, el carrer de Sant Sebastià, que sempre està enramellat. A l’enfront ens queda l’antiga posada de Bàlitx. Tornam voltar a l’esquerra i després ja anam a cercar el camí de Joan Albertí Arbona que ens condueix cap el cementeri. En poc temps trobam l’indicador de fusta del camí de Binibassí.
Si entre les cases alçam la vista veurem teules antigues pintades conegudes popularment com a “teules de moro” que decoren el voladís de moltes façanes. A la vall de Sóller és on es conserven més edificis amb teules pintades. De fet, Sóller, amb 56 edificis, i Fornalutx, amb 28, són els dos municipis de l’illa amb major nombre d’edificis inventariats amb teules pintades a la volada.
Els dibuixos estan realitzats normalment en color vermell formant motius geomètrics i vegetals, elements que representen escenes de la vida quotidiana, figures antropomòrfiques i zoomòrfiques, i temes religiosos. Els dibuixos no tenen volum i normalment es limiten a ser siluetes o contorns de figures. La decoració i la col·locació d’aquests ornaments era part d’un ritual de construcció dut a terme normalment per una sola persona i amb un procés decoratiu senzill: primer s’amarava d’aigua la teula i a continuació s’introduïa pel cap ample dins un morter amb calç. Després, sense coure la teula, s’hi dibuixava amb tints naturals dissolts en aigua. Aquests pigments podien ser terra d’almangra per al color vermell, carbó vegetal per al negre i òxid de coure per al verd. Per norma general les teules són monocromàtiques, tot i que a la vall de Sóller es troben decoracions amb dos i fins a tres colors.
A part del valor pròpiament estètic i decoratiu, les teules pintades tingueren un valor simbòlic i espiritual, amb l’objectiu de preservar i defensar la casa i els seus habitants de tota casta de perills externs
Baixant pel camí veim mostres de l’oliverar de la Serra, element característic del seu paisatge. El seu manteniment constitueix un dels objectius principals del Pla d’ordenació de recursos naturals de la Serra de Tramuntana. De les olives collides a principi de la tardor s’obtenia, i es continua obtenint, un oli de gran qualitat. Consumir oli elaborat a la Serra contribueix a la conservació d’aquest bell patrimoni natural i cultural.
Des de l’any 2002, la qualitat de l’oli d’oliva elaborat a Mallorca està avalada pel màxim distintiu de qualitat dels aliments: la Denominació d’Origen Oli de Mallorca. L’oli de Mallorca és un oli d’oliva verge extra elaborat amb olives de les varietats mallorquina o empeltre, arbequina i picual.
Les oliveres a la Serra de Tramuntana estan sembrades a marjades i terrenys irregulars, i la configuració de les plantacions d’olivera de muntanya condiciona i dificulta les tècniques de cultiu: tractaments de plagues i adobs, conreu, collita, etc. Malgrat que la productivitat d’aquestes explotacions és menor que a les del Pla, el caràcter de l’oli que se n’obté es diferencia per ser de sabor dolç, suau i amb absència dels atributs d’amarg i picant. Això és perquè les olives es cullen quan es troben en un punt de maduració major que les olives collides a les zones de la plana.
L’oli de Sóller, inclòs a la Denominació d’Origen, és un dels productes típics d’aquest poble; per tant, us recomanam tastar-lo.
Aviat el camí deixa d’estar asfaltat i queda al descobert l’empedrat de l’antic camí de ferradura que facilitava el pas de les persones i el bestiar. El nostre caminet, que transcorre al costat d’oliverars, horts, canaletes, fonts i rentadors, forma part d’una de les xarxes de camins més extenses, riques i ben conservades de Mallorca. En conjunt conforma un patrimoni històric, cultural i etnològic de primera magnitud.
Temps enrere aquests viaranys eren plens d’activitat: els traginers portaven a la vall tot tipus de mercaderies carregades a les esquenes de bísties: oli, teules, estris de cuina, queviures, càrritx… A més, els traginers de Sóller i Fornalutx assoliren gran fama per ser uns guies de muntanya magnífics, apreciats per tots aquells viatgers que desitjaven conèixer les nostres muntanyes, especialment el Puig Major. No ens ha de sorprendre, doncs, que en el mapa del Cardenal Despuig (1785) s’elegís la imatge d’un traginer per representar la vila de Sóller.
Malgrat tot, la vida dels traginers era prou dura, si tenim en compte que el salari del traginer a finals del segle XVII era de 27 sous cada mes, que podem comparar amb els 8 sous que costava una gallina en aquella època.
Aviat trobam davant nostre l’agrupament de cases de Binibassí, construïdes al mateix lloc on hi hagué l’alqueria musulmana de Benibassim. Aquest llogaret conserva una torre defensiva del segle XVI.
Les canaletes que trobam al costat del camí serviren per fer arribar l’aigua a les fèrtils terres de la vall i tenen el seu origen en els àrabs que habitaren Mallorca fins a l’any 1290. Sembla que foren ells els que dugueren els tarongers a l’illa. El nom de Sóller sembla derivar de l’àrab Sulyâr, “vall d’or”, possiblement pel color daurat de les taronges.
L’aïllament geogràfic de Sóller dugué als sollerics a establir relacions comercials amb Barcelona, València i sobretot amb el sud de França. Molts dels seus habitants emigraren en el segle XIX a França, on fundaren negocis d’exportació de l‘exquisida taronja sollerica. Tal fou la prosperitat que visqué la ciutat amb les remeses dels emigrants, molts d’ells retornats un cop que havien fet fortuna, que prest va disposar d’una xarxa elèctrica pròpia, la segona després de la d’Alaró. L’any 1912 entrà en funcionament el ferrocarril de Sóller, que facilità les comunicacions amb Palma; avui és un dels atractius turístics més entranyables de l’illa.
Al llarg de tot l’itinerari trobam nombrosos enginys per a la captació i emmagatzematge d’aigua.
Les fonts, a més de la seva immensa importància per a la població, constitueixen un hàbitat d’alt valor. L’entrada de les fonts de mina, les parts més fosques de les galeries d’on emana la surgència, els cocons naturals, les piquetes artifi cials, les síquies, els safareigs... són diferents ambients, microhàbitats, que afavoreixen determinades espècies de flora i fauna.
La proporció més important dels animals que viuen a les fonts són els macroinvertebrats, entre els quals podem destacar els crustacis amfípodes, parents llunyans de les gambes i els crancs, i els mol·luscs, com els petits caragolins.
També hi ha animals que sense ser exclusivament aquàtics, necessiten l’aigua per poder completar els seus cicles vitals. Entre aquest grup podem remarcar alguns insectes ben coneguts com són els dípters –moscards i moscardins–, les efímeres i els odonats -barratxines i cavallets del dimoni-.
No podem deixar d’anomenar els vertebrats de vida aqüàtica, com són la serp d’aigua (Natrix maura) i el granot verd (Pelophylax perezi).
Malgrat avui estigui mig cobert per l’heura, no ens ha de passar per alt un antic molí d’aigua. Antigament l’aigua no tan sols s’emprava per al consum humà i el reguiu. La seva força fou aprofitada des de l’època de la Mayûrqa> musulmana per moldre blat.
El mecanisme d’un molí d’aigua era prou senzill: l’aigua es captava al seu origen (font, torrent, etc.) i es conduïa per una síquia fins al molí. Se la feia caure damunt les pales d’una turbina rudimentària anomenada rodet que, a la vegada, transmetia el moviment de rotació a les moles, que esclafaven el gra. Finalment, el moliner cada dematí repartia els talecs de farina feta, mentre que la molinera s’encarregava del funcionament i del manteniment del molí.
Per la flaire dels tarongers en flor o en fruit sabrem que arribam al poble de Sóller. Travessam el torrent Major i deixam a l’esquerra uns rentadors. Continuam caminant uns deu minuts més, ara ja pel carrer asfaltat fins arribar a la plaça de Sóller. Allà recomanam prendre un gelat de taronja fet a Sóller i gaudir de l’església modernista de Sant Bartomeu i de l’edifici del Banc de Sóller, del mateix estil, projectat per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
El camí Vell de Caimari a Lluc
Dificultad:Mitja
Distancia:7.12 km (només anada)
Duración:2 h
Temática:El puig de n’Escuder, es Cavall Bernat, es Còdol d’en Seda, el Salt de la Bella Dona, el coll de sa Batalla…, són topònims que ens remetran a històries i llegendes i que descobrirem pujant a Lluc des de Caimari. Contarelles plenes de curiositats que, amb el pas del temps i trameses oralment, han perdut rigor però han guanyat, i molt, en fantasia i imaginació populars; contarelles que formen part del patrimoni cultural del Paratge natural de la Serra de Tramuntana i que ens ajuden a entreveure alguns capítols de la nostra història.
Iniciam l'itinerari a la carretera d'Inca a Lluc, Ma-2130, a la primera volta que hi ha uns 300 metres passat Caimari, al punt quilomètric 7,2.
Aquí trobarem una esplanada, és el mirador de ses Rotes, on podrem deixar el cotxe i començar a peu la pujada per un camí sense asfaltar. Està ben senyalitzat.
Etapas
L’existència d’aquest camí està documentada al segle XIII i es pot suposar que formava part de la xarxa viària musulmana. De fet, els Sayt, descendents de musulmans esclavitzats, apareixen documentats a l’arxiu de Lluc com a experts autors de camins. L’increment progressiu del nombre de pelegrins que utilitzaren aquest eix viari, després de la troballa de la Mare de Déu, el converteix en un dels més ben documentats de Mallorca.
El nostre punt de partida és el mirador de ses Rotes, des d’on es contempla un dels més bells espais marjats de l’illa, ses Rotes de Caimari, declarades Bé d’Interès Cultural. El seu origen es troba en el fort increment de població que es produí durant el segle XIX. Amb la pressió demogràfi ca, sorgí una nova fam: la fam de terres. S’havia d’eliminar el bosc, la garriga, arribar fins al racó més amagat de terra, construir més marjades, i rompre la terra, per prima i pedregosa que fos. Precisament d’aquesta idea de rompre, de roturar la terra, sorgeix la paraula i el significat de rota: terra rompuda i posada en condicions de cultiu. Les parcel·lacions d’aquestes terres varen permetre als caimariencs accedir a la condició de petits propietaris.
El puig de n’Escuder, situat davant nostre, és l’escenari de narracions populars en què es fon la història amb la ficció. Segons una antiga llegenda, la verticalitat i l’alçada que assoleixen les parets d’aquest puig haurien estat aprofitades per construir al cim una fortalesa d’àrabs. Es conta també que un missatge jovenet i enginyós aconseguí enganyar i derrotar un tropell d’àrabs, els quals, un per un, s’haurien tirat des de dalt del puig dins grans alfàbies. Diuen que encara queden restes de tests romputs... Una altra versió narra que durant la darrera fase de la conquesta catalana un grup islàmic oferia resistència als conqueridors fins que, evidenciada la derrota, optà pel suïcidi col·lectiu abans de rendir-se a l’enemic.
Poc després d’haver començat a caminar, s’alça a mà dreta, entre el camí i la carretera, un penyal més o menys punxegut, es Cavall Bernat. Aquest nom també apareix en altres indrets de l’illa i sempre es refereix a penyals més o menys punxeguts. La forma fàl·lica que tenen en comú n’explicaria l’origen, deformació d’un antic carall armat que, eufemísticament, hauria derivat a la forma actual.
El nom alternatiu de sa Filosa de la Mare de Déu s’associa a la llegenda que contava com la Mare de Déu filava per aquella zona i quan sentia que s’acostaven els pelegrins corria a amagar-se a les coves del puig de n’Escuder. Una vegada va fugir tan ràpid que va deixar la filosa dreta on estava i, en tornar, enlloc de la filosa hi va trobar aquest penyal.
Cavall o filosa, en aquest penyal ens podem fixar en dos endemismes, la violeta de penyal (Hippocrepis balearica) i la ginesta (Genista majorica), ambdues amb flors grogues i pertanyents a la família de les lleguminoses i que troben en les parets verticals protecció contra els herbívors.
Poc més amunt, sota un redol d’alzines ombrívoles i al costat del camí, destaca una gran roca coneguda com a Còdol d’en Seda. Possiblement per la seva forma rodonenca s’ha dit des d’antic que es tractava d’un macolí que algun gegant s’espolsà de la sabata.
Segons una antiga tradició, els pelegrins, quan passaven per aquí, tiraven entre una i cinc pedretes en un forat que té a la base i si l’endevinaven volia dir que tindrien bona sort.
Més amunt, després d’haver provat sort as Còdol d’en Seda, travessam la carretera de Lluc i començam a pujar sa Costa Llarga. Val la pena aturarnos per a contemplar la bellesa de l’empedrat del camí primitiu, alhora que descansam durant la pujada. A l’empedrat criden l’atenció, per les seves dimensions, les ratlletes, unes pedres llargueres col·locades de biaix que permeten evacuar l’aigua de pluja que baixa pel camí, minimitzant-ne l’acció erosiva. Els esglaons del camí estan molt separats, i per això alguns l’anomenen ses Passes de Gegant.
Si aixecam la vista, veurem el puig de n’Ali, topònim de l’època musulmana. Fa 1.037 metres d’alçària.
Al final de sa Costa Llarga trobam les cases de Son Canta, que antigament es va dedicar a l’explotació de l’olivar. Davallam uns metres fins a arribar a l’àrea recreativa de sa Coveta Negra, passam per davall un pont i continuam pujant, ara per dins el bosc. Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra i de la qual aquí podem veure alguns vestigis va ser l’obtenció de carbó vegetal. Aquest carbó constituïa la principal font energètica d’aleshores i una importantíssima font d’ingressos per a les finques de la Serra. Els carboners del terme bastiren sitges dins els nostres boscos fins a mitjan segle XX, quan, perduda la batalla contra els nous combustibles, els carboners abandonaren definitivament els ranxos.
Seguim fent camí per sa Llangonissa, anomenat així per la forma que té el traçat, fins a arribar a sa Bretxa Vella. Aquest és un pas agosarat obert amb barrobins a principi del segle XVIII per evitar el perillós pas des Grau. Per obrir sa Bretxa, s’hi destinaren més de quatre-cents jornals i alguns quintars de pólvora (cada quintar correspon aproximadament a 41,6 quilos). S’hagueren d’aixecar bastiments encinglats i marges espectaculars, construïts amb argamassa.
El Salt de la Bella Dona penja, esglaiador, sobre un fondal impressionant dins el qual discorre el torrent des Guix o de Comafreda després de passar sa Bretxa Vella.
Aquí sorgeix la llegenda indubtablement més famosa, i potser la més antiga de totes les que ens acompanyen en aquest camí de pelegrinatge: un carboner és enganat per un personatge malvat (identificat per alguns com el dimoni) que pretén la seva esposa, la qual tanmateix el rebutja. En venjança, el pretendent aconsegueix convèncer el marit sobre la infidelitat de la dona, que n’ignora tota la trama. La ràbia i la gelosia mortifiquen el marit fins al punt que decideix matar la dona tirant-la per aquest precipici, ran del camí, que precisament pren el nom de Bella Dona, remarcant amb aquest adjectiu, més que la bellesa, la qualitat espiritual de la víctima innocent. El marit segueix cap a Lluc i hi arriba a la sortida del sol, quan toquen missa primera. Quan entra al temple, quina no és la seva sorpresa quan hi troba la seva dona sense cap ferida ni trau!
A partir d’aquí el pinar cedeix el protagonisme a un espès alzinar per dins el qual el camí ens porta en suau davallada fins a la font des Guix, que raja aigua fresca, encara que no potable, i que té un gust que fa honor al seu nom.
Arribam a la carretera i passam el torrent de Comafreda per un pont que dóna accés a una esplanada on hi ha una estació de servei.
Segons la història, el coll pren el nom d’un episodi que succeí a començament del segle XVII. Aleshores, una bona part de la població patia fams contínues, era castigada per la pesta, es veia ofegada pels imposts i estava sotmesa a lluites i tensions socials. Aquest context era ben propici perquè aparegués el bandolerisme. La inseguretat i els crims augmentaren escandalosament i la repressió i la por campaven pertot arreu. Eren peça clau d’aquest entramat els bandejats de la colla de Selva, un poderós escamot criminal. L’any 1618 topà amb les forces de la justícia i fou derrotada, precisament, en aquest indret. El combat acabà amb l’empresonament de catorze bandolers, alguns posteriorment executats.
Un altre possible origen del nom fa referència al so del batall de les campanes de Lluc, que el pelegrí sentia per primera vegada quan arribava a aquest coll. Just passat el coll, continuam cap a la urbanització des Guix i ens fixam en un indicador de fusta que marca un GR. Per un tram del camí de carro, asfaltat fa pocs anys, començam el descens cap a la vall de Lluc, que veurem en poc temps.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Pujada al puig d'en Galileu
Dificultad:Alta
Distancia:4.7 km (anada i tornada)
Duración:5 h
Temática:El que avui és una de les rutes excursionistes per excel·lència del Paratge natural de la Serra de Tramuntana, temps enrere era el camí que empraven els nostres repadrins quan anaven a peu de Lluc a Sóller, o amb carro a cercar carbó, o amb bístia a nevatejar. Si recordam la seva tasca feixuga, potser la pujada se’ns farà més lleugera.
Seguint les indicacions, no té pèrdua, però cal tenir un mínim de bona forma física per l'important desnivell de l'itinerari. En el primer tram hi ha diversos camins que es creuen, però el GR els senyalitza correctament a cada cruïlla, de manera que no hi ha dubte del recorregut que hem de seguir.
Etapas
El punt de partida d’aquest itinerari és a sa Font Coberta, al costat de l’aparcament de Lluc, a 475 metres d’altura. El nostre objectiu és assolir els 1.188 metres del puig d’en Galileu. Cal superar, per tant, un desnivell fort, que potser en qualque moment ens farà perdre l’alè.
A sa Font Coberta comença l’antic camí de Sóller, avui senyalitzat com a GR - 221. És un camí empedrat, de bast o de ferradura que puja per entremig del bosc de Ca s’Amitger fins arribar a la carretera Ma-10 (Andratx- Pollença). Un cop travessada seguim a l’altre costat per un camí carreter. Passam un portell i entram dins l’alzinar de la finca pública de Son Macip, un dels més emblemàtics de la Serra, on podrem trobar, gairebé a cada passa, rotlos de sitja i barraques, testimonis de la intensa activitat carbonera que hi hagué antigament en aquest bosc emblemàtic.
El camí carreter acaba al peu de ses Voltes d’en Galileu. El topònim fa referència als revolts que fa el camí per salvar els 250 metres de desnivell i al malnom de qui el va construir, Antoni Català «Galileu», que l’any 1692 es comprometé a «fer i de nou construir unes cases de neu a la montanya dita la Mola situada en lo terme de Lluc o Scorca».
Just a l’inici de les voltes, a mà dreta podem veure la primera de les cases de neu, la de Son Macip, considerada una de les més antigues, perquè ja l’any 1619 consta que «estojaven neu a Son Massip». Aquesta instal·lació per recollir i emmagatzemar neu fou de les primeres que deixà de funcionar.
Encetam les llargues llaçades empedrades amb un fort pendent. A mesura que pujam el bosc desapareix, cosa que ens permet albirar l’impressionant torrent de Pareis, es Clot d’Albarca sota el puig Roig i Lluc amb el puig Tomir al fons.
Mitja hora de pujada forta i som al capdamunt de ses Voltes. Aquesta aturada és obligatòria per contemplar el paisatge, dominat per extenses carritxeres, amb la mar de teló de fons. Continuam caminant ara per un pla i arribam al costat de la casa de neu d’en Galileu, restaurada recentment. El camí, el porxo, les parets i els marges constitueixen un magnífic exemple d’instal·lació de l’activitat de nevatejar.
El procés de nevatejar començava ficant la neu més propera dins el pou a través de les bombarderes (finestres) emprant pales, mentre que per ficar- hi la més llunyana era necessari usar esportins, senalles, esparteres i civeres.
Quan ja hi havia un bon gruix de neu dins el pou, hi davallaven els nevaters per escampar-la i pitjar-la. Per fer aquesta operació, es col·locaven en fila i feien un camí en espiral; començaven per les voreres i acabaven al centre, per després fer el camí a la inversa, fins que la neu es convertia en gel.
Aquest procés es repetia fins que s’omplia el pou o fins que s’acabava la neu dels voltants. Aleshores es tapava la neu amb una capa gruixada de càrritx i es donava per acabada la tasca de nevatejar.
Quan arribava l’estiu i es disparava el consum de gel per conservar aliments, els traginers, amb les bísties, pujaven fins als pous entrada de fosca, en tallaven uns bocins anomenats pans de neu, els embolicaven amb càrritx per aïllar-los de l’exterior i els col·locaven a les portadores. Cada bístia en transportava dues, que era el que s’anomenava somada.
El transport es feia durant la nit per minimitzar les pèrdues de gel per fusió. Els blocs de gel arribaven molt minvats a destins llunyans com Palma, Manacor, Felanitx o Artà. Algunes persones majors conten que arribava el carro a Ciutat i «tot era aigo».
El fet que la feina de nevatejar es conservàs a Mallorca fins al primer quart del segle XX ha permès que no es perdessin algunes de les cançons de feina i les gloses dels nevaters. La tonada següent posa de manifest l’alegria dels nevaters en tornar a casa després de molts de dies de passar penúries.
«La agua fria es la medicina mas grata, y mas natural de quantas posee y dispensa la farmaceutica.» Amb aquestes paraules escrites a final del segle XVII, el metge Pere Martí lloava l’ús medicinal de la neu i de l’aigua refredada. I és que des de molt antic foren usats el fred i l’aigua freda per combatre malalties: la febre -que temps enrere anomenaven calentures-, les fractures, les contusions, els esquinços, les cremades, les inflamacions i altres mals eren combatuts emprant neu.
La rendibilitat de l’emmagatzematge i el comerç de la neu en aquell temps es devia també als aprofitaments gastronòmics amb l’elaboració i la venda de gelats. Una imatge als carrers de Ciutat molt usual ja al segle XIX eren els petits carrets on es venia la popularíssima aigo de neu o aigo gelada i les orxates. La neu era un complement de luxe important a la taula bona i refinada de les classes altes.
Després d’haver descansat una estona al costat de les cases de neu, tornam al camí per anar a cercar un collet on les fites es bifurquen. Giram a l’esquerra per pujar fins al cim del puig d’en Galileu. En aquest tram de camí l’estepa blenera (Phlomis italica) és bastant abundant.
El seu nom científic, Phlomis, ve del grec, phlox, que significa ‘flama’, alludint a l’ús que tenien les seves fulles com a metxes dels llums d’oli. El nom popular també fa referència al seu ús; un ble és un manat de fils entrellaçats i recoberts de cera o oli que formen l’element combustible d’una espelma. Antigament s’empraven les fulles d’aquesta planta com a blens.
Aquest arbust endèmic de Mallorca i Menorca creix en praderies i costers de muntanya, a vegades en llocs escarpats, preferentment en zones assolellades i amb sòls nitrificats, per la qual cosa sovint està associada a la presència de pastura.
Els penyals que tenim a la dreta són refugi de diverses espècies pròpies de boscos caducifolis, sovint relictes d’una època més freda que l’actual. És una bona ocasió per conèixer el rotaboc (Acer opalus subsp. granatense). Generalment el trobarem empenyalat i arrelat dins esquerdes, a les zonesombrívoles de la Serra de Tramuntana. El fet de ser un arbre caducifoli fa que a la tardor les seves fulles comencin a groguejar i adquireixin uns vistosos tons rogencs. A l’hivern ens serà difícil destriar-lo de les parets rocoses.
Arribats al cim, podem comprovar que el puig d’en Galileu és un mirador incomparable sobre el sector nord-oest de Tramuntana. Aquí podem gaudir de la panoràmica que ens ofereix el puig de Massanella, el coll des Prat, la serra des Teixos, el Puig Major i la serra de na Rius.
Baixarem pel mateix lloc per on hem pujat. En arribar al punt on les fites es bifurcaven, girarem a la dreta fins a arribar al replà, a partir del qual tornarem a fer ses Voltes, que ara de baixada segur que no se’ns faran tan llargues com de pujada.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Castell d'Alaró
Dificultad:Baixa
Distancia:10.600 m (anada i tornada)
Duración:4 h
Temática:El Castell d’Alaró es troba al cim del puig d’Alaró. És un dels tres castells roquers de Mallorca que servien de defensa i protecció als habitants dels voltants. La seva situació estratègica, a punts elevats, garantia la detecció precoç d’assaltants.
Etapas
Començam l’itinerari al quilòmetre 18,150 a la carretera Ma 2100 (Bunyola- Alaró), on un senyal indicador ens marca l’inici de la ruta que seguirem fins al Castell.
Primer la pista està asfaltada, però hem d’estar atents perquè la pista actual es creua en diferents punts amb l’antic camí empedrat que pujava fins al Castell. Tot d’una superada la primera costa, que transcorre entre altes parets de les primeres finques veïnes al camí, tindrem a la vista el puig d’Alaró. Des d’aquí ja ens feim una idea de com era d’inexpugnable. L’envolten camps planers de conreu dedicats a l’ametlerar. Aviat, però, el pendent del camí es comença a fer més pronunciat i les alzines l’ombregen i li donen un aire misteriós. Des d’aquest punt podem veure com el vessant és ja una paret vertical nua de vegetació. No us preocupeu, arribarem al cim seguint el sinuós camí empedrat que creua l’alzinar i s’arrapa a la paret fins a trobar l’únic pas cap al Castell.
La porta d’entrada és l’únic accés al Castell a peu pla i és el primer element defensiu que es trobaven els assetjadors. Està constituït per una avantmurada amb portal medieval d’arc rodó. A banda i banda del portal, podem veure unes obertures estretes i allargassades que reben el nom d’espitlleres. N’hi ha tres en total, i tenen l’amplada justa perquè els defensors poguessin mirar a l’exterior i disparar sense perill de ser ferits des de fora.
Travessam el portal i seguim ascendint pel camí empedrat fins a arribar a la segona porta: la torre de l’Homenatge. La gent la coneix com el constipador, perquè en aquest punt hi corre l’aire i després de la pujada s’hi arriba suat. El costat esquerre de la torre es va construir aprofitant la penya natural. Sobre el portal d’ingrés, hi ha una espècie de balcó, anomenat matacà, que s’utilitzava per vigilar i llançar pedres i materials ardents als atacants quan aquests intentaven tombar la porta.
Travessam la torre i ens trobam en una esplanada ampla. A l’esquerra, un caminoi ens porta a una línia de murada amb merlets que voreja l’esperó oest del puig. Resseguint l’espadat, arribam a una tercera torre amb una finestra amb vista directa sobre les cases del Verger i amb una espitllera al cantó sud. Des d’aquí es gaudia d’una posició defensiva i de vigilància estratègica.
El Castell d’Alaró és un dels tres castells roquers de Mallorca -els altres dos són el de Santueri (Felanitx) i el Castell del Rei (Pollença)- que es construïren a llocs de difícil accés, allunyats de nuclis urbans i elevats perquè fossin bons punts de vigilància. La seva finalitat era la de servir de refugi per a la població dels voltants en moments de perill. És ben segur que aquest lloc ha estat escenari de batalles cruentes des de ben antic. Durant la conquesta catalana els musulmans s’hi refugiaren. Però l’episodi més conegut és la història d’en Cabrit i en Bassa, que data de l’any 1285. En Guillem Cabrit i en Guillem Bassa foren dos defensors del Castell d’Alaró que actuaven en nom del rei de Mallorca Jaume II en contra de l’ocupació de l’illa per part de les tropes del rei Alfons d’Aragó.
La llegenda conta que, quan l'exèrcit del jove rei Alfons assetjava el Castell d'Alaró, l'oficial reial de l'exèrcit demanà la rendició del recinte en nom d'Anfòs d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu. El poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, interpreta el suposat diàleg que hi tingué lloc. A la petició de rendició contestà Guillem Cabrit en nom dels defensors, irat i sarcàstic:
-No coneixem al reialme altre rei que el rei En Jaume, A Mallorca -i perdonau-me- anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu.
Alfons ben enrabiat, demanà qui era que gosava insultar el rei d'Aragó. Des del castell contestaren: Dos lleials Cabrit i Bassa
El rei d'Aragó contestà impetuós: Cabrit, dieu? Bona caça! Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traïdor!
Una vegada que el Castell fou conquerit, la llegenda afirma que Alfons va complir la seva amenaça i Cabrit i Bassa foren torrats de viu en viu.
A la dreta ens trobam una esplanada on encara són visibles les restes d’un gran aljub, amb una bassa petita a la vora. Seguint el perímetre de l’aljub, resta un parament de murada amb merlets.
Deixam la torre i continuam la pujada cap a l’hostatgeria, a l’esquerra, encara entre alzines. A mesura que pujam, tenim una vista impressionant de les valls d’Orient i de Solleric i de la Serra de Tramuntana. Aferrada a la paret, creix la col de penya (Scabiosa cretica).
Pocs minuts després arribam a l’ermita de la Mare de Déu del Refugi i a l’hostatgeria del Castell. Des de l’hostatgeria surt un caminoi en direcció sud que als pocs minuts es bifurca. Si prenem cap a l’esquerra, ens duu als tres aljubs i una bassa de recollida d’aigua pluvial. L’aigua era molt important durant un setge, ja que no es podia sobreviure sense i si s’esgotava suposava la rendició o la mort.
Si partim cap a la dreta, arribam a la torre de migjorn o Presó dels Moros. La torre és de planta quadrada i com la torre de l’Homenatge també té merlets i espitlleres. Aquesta torre servia per defensar el vessant sud del Castell
El camí de retorn cap a Alaró s’ha de tornar a fer cap a la torre de l’Homenatge, desfent el camí d’ascens. De tornada, les vistes canvien i ens trobam amb l’escenari dels camps d’oliveres just als nostres peus i amb el Pla al fons.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí des Correu
Dificultad:Baixa
Distancia:7.670 m (només anada)
Duración:2.5 h
Temática:El camí des Correu és el camí reial que connecta Esporles amb Banyalbufar. Fins al segle XIX constituïa l’única via de comunicació dels banyalbufarins amb Esporles i, des d’allà, amb Ciutat. Queviures i altres mercaderies arribaven amb carro a través d’aquest camí. Encara podeu trobar banyalbufarins que conten com traginaven tomàtigues de ramellet fins a Esporles, tan sovint ho feien, que la bístia ja es coneixia el camí. És molt fàcil, ja que només cal seguir el camí en tot moment fitat pel Consell amb categoria de GR (gran recorregut).
Etapas
Començam l’itinerari a Esporles. Agafam el carrer empedrat que des de davant l’Ajuntament, i pel costat de l’església, ens du en pocs minuts de pujada fora del poble.
El camí transcorre entre parets altes de pedra en sec, ombrejat per la vegetació exuberant que creix esperonada per l’elevada pluviositat del municipi. Superada la costa inicial, arribam a una planura on a la dreta veim amples camps de conreu d’ametllers i garrovers i la moleta de Son Cabaspre (618 m) al fons.
Més endavant el camí travessa la carretera pel pont de sa Turbina, que supera el torrent d’Esporles o de Sant Pere, i continua paral·lel a la carretera i al torrent durant un bon tram.
El torrent de Sant Pere o d’Esporles neix als Puntals de Planícia, recorre la vall de Superna fins a arribar a la Granja i travessa tot el nucli d’Esporles. Finalment, conflueix amb el torrent de Bunyola per formar el torrent Gros, que desemboca a la badia de Palma, prop del Coll d’en Rabassa.
A Mallorca no tenim corrents continus d’aigua, sinó únicament discontinus i de cabal molt variable al llarg de l’any. Per això, l’aprofitament de l’aigua de la pluja ha estat tan important. A part de per regar, l’aigua del torrent d’Esporles ha donat servei al llarg del temps a dues indústries tèxtils, a la tafona de la Granja, a un molí fariner i a un parell de molins d’escorxa (fàbrica de paper). De fet, el nom d’aquest pont prové de la turbina que aprofitava la velocitat de l’aigua per fer moure els telers.
En haver travessat la carretera pel pont, ens endinsam en un petit bosc de ribera que creix a banda i banda del torrent. Els boscos de ribera són boscos caducifolis que creixen a prop dels cursos fluvials. Les espècies que hi viuen necessiten molta d’aigua per créixer i per això es desenvolupen a prop de torrents, on el sòl a partir de certa profunditat està amarat d’aigua.
Els arbres que ens envolten són exemplars alts de polls (Populus nigra), oms (Ulmus minor) i fleixos (Fraxinus angustifolia) i fins i tot plàtans (Platanus x hispanica).
La majoria d’aquestes espècies es consideren introduïdes per l’ésser humà i solen anar acompanyades d’una vegetació de marges de torrent constituïda principalment per espècies espinoses com esbarzers (Rubus ulmifolius), gavarrera (Rosa sempervivens) i espinalers (Crataegus monogyna), entre d’altres. Al llarg de tot l’any podem trobar elevades cobertures de proenga (Vinca difformis) amb les flors de color blau violat.
Continuam aproximadament durant un quilòmetre, per la vora de la carretera, fins que trobam de nou un senyal que ens indica el temps que falta per arribar a Banyalbufar: a penes dues horetes. Creuam de nou la carretera amb compte i ens endinsam en un olivar envaït per un pinar jove.
L’itinerari ascendeix dibuixant ziga-zagues per dins l’olivar -actualment envaït per pinar- de la possessió de ses Mosqueres, ja en terres del terme municipal de Banyalbufar. El camí des Correu travessa dues de les possessions més destacades del terme: ses Mosqueres i més endavant Son Valentí.
No trigam a entrar al bosc de ses Mosqueres, un alzinar espès en el qual abunden les arboceres. S’estén des del puig de sa Vinya (438 m), a mà esquerra, fins a sa Potada des Cavall, uns quants metres abans de la partió amb Son Valentí. A partir d’allà en endavant rep el nom de bosc de Son Valentí.
El camí és ara bastant costerut i és el tram més ben conservat. Ens podem fixar en les filades de pedres, anomenades ratlletes, que cada grapat de metres sobresurten una mica del ferm del camí i el creuen diagonalment. Tenen una funció ben important en la conservació del camí: desvien l’aigua de pluja cap a les vores del camí i eviten que en pugui resultar danyat.
Un portell sense barrera marca l’entrada al bosc de Son Valentí. Uns metres abans, al bell mig del camí, hi ha una cavitat en una roca que pot semblar una petjada de cavall —posau-hi imaginació! Diu la llegenda que el cavall del rei Jaume I va deixar aquesta petjada en cavalcar impetuós durant les batalles contra els àrabs. Què en pensau?, va passar per aquí el rei Jaume I?
El pas dels carboners és evident al llarg de tot el camí des Correu. Són nombrosos els camins que comuniquen la via principal amb els ranxos de carboner, bosc endins.
També són nombrosos els ranxos amb nom propi, en record dels propietaris de la concessió, com els rotlos d’en Sutro, el d’en Mutxilla, un poc més endavant, i el d’en Puquinso, a la part baixa del Coll des Pi.
Assolim aviat el coll des Pi, que passa entre el puig de s’Argenter (498 metres ), a la dreta, i el puig de sa Barca (582 metres), a l’esquerra. Ara el camí baixa fins a la partió entre Son Valentí i Son Sanutges.
El camí de pedra que seguim desemboca en una pista asfaltada i comença a baixar en fort pendent entre pinars i olivars. Aquesta vall on ara ens endinsam ha estat habitada des de ben antic. Són nombroses les restes talaiòtiques que podem trobar a les tres valls que abasta el terme municipal de Banyalbufar. El paisatge que ara contemplam es deu a l’empremta deixada pels àrabs. L’entramat de marjades i el complex sistema de captació i repartiment d’aigües subterrànies mitjançant síquies i safareigs, que es coneixen com a ma’jil, permeteren conrear aquestes terres i són el principal llegat musulmà. En un clima com el nostre, on les pluges són molt estacionals, la necessitat d’emmagatzemar aigua per poder-ne disposar en èpoques de sequera és vital. Ja fa segles que els conradors aprofitaven el pendent per distribuir l’aigua per gravetat. Per això es va construir una complexa xarxa de síquies (les més importants són la síquia de Dalt, la de Baix i la de Son Bauzà) que arreplega l’aigua de la font de la Vila i la distribueix fins als grans safareigs; des d’aquests i mitjançant síquies, es reguen les marjades.
Aquesta disponibilitat excepcional d’aigua ha permès que, contràriament a altres indrets de la Serra, les marjades de Banyalbufar s’hagin destinat a cultius de reguiu com la vinya i la tomàtiga. La tomàtiga de ramellet de Banyalbufar va donar prosperitat econòmica als banyalbufarins: l’exportació d’aquesta tomàtiga cap al mercat de Barcelona portà el nom del poble més enllà de Mallorca.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Pujada a la mola de s'Esclop
Dificultad:Alta
Distancia:8.7 km
Duración:5 h
Temática:La mola de s’Esclop destaca com un gran queixal que s’alça entre la mar i el Puig de Galatzó. Per arribar al cim, passarem per tres finques públiques del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: Son Fortuny, sa Coma d’en Vidal i Galatzó. La pujada potser ens costarà un poc, però la recompensa en arribar a dalt serà doble: unes vistes magnífiques i les runes d’una caseta de pedra, fita clau de la història de Mallorca.
La nostra ruta comença a l’entrada de la finca pública de Son Fortuny, just en el quilòmetre 97 de la carretera d’Andratx-Pollença. L’entrada ens queda a mà esquerra si venim des d’Estellencs.
Etapas
Tot just deixam el cotxe, el camí (una pista forestal) comença amb un fort pendent. Després d’uns 10 minuts, arribam a una bifurcació. A l’esquerra està indicat el camí cap a sa Boal de ses Serveres. Una boal o boval era un estable on es donava palla i recer als bous. Giram a la dreta, passam pel costat d’un dipòsit d’aigua dedicat a l’extinció d’incendis forestals i continuam pujant amb la serra des Pinotells a la nostra esquerra. De tant en tant podem fer una mirada a la costa del municipi d’Estellencs, amb la mar de fons, i aprofi tar per recuperar l’alè.
Un parell de revolts més amunt, passam pel costat de les restes d’un forn de calç, on els calciners treballaven durament per convertir la pedra calcària en calç viva. Continuam pujant i després d’un parell de voltes més uns xiprers ens indiquen que aviat arribarem a les cases de la finca de sa Coma d’en Vidal, que és de titularitat pública des de l’any 2002. Davant les cases, hi ha una petita edificació amb un porxet que ens convida a aturar-nos a berenar.
Passam pel botador que ens queda a l’esquerra i, sense deixar el camí, que està ben atapeït de càrritx, arribam a una paret seca que marca els límits del terme d’Estellencs i de la finca de sa Coma. Botam la paret, entram a la finca pública de Galatzó i continuam la pujada per un tiranyet que es veu a la dreta ben definit entre pins fins a arribar a una antiga era de batre. Un poc més endavant es veuen les runes de les cases de s’Esclop, abans emprades com un centre agrícola de muntanya, quan es cultivaven, amb gran esforç, aquestes terres.
Des del coll de s’Esclop, la mola s’alça imponent davant nosaltres. L’origen del topònim de s’Esclop s’ha relacionat amb freqüència amb una hipotètica semblança de la forma de la muntanya amb el calçat denominat esclop. Segons una hipòtesi de Gaspar Valero, el topònim mola de s’Esclop vindria del nom mola des Clop. Els clops són polls (Populus sp.), i aquests arbres són freqüents encara avui dia vora les cases de s’Esclop i la font des Quer.
A vegades es pot veure com sobrevola aquesta zona algun exemplar d’esparver o àguila calçada (Hieraaetus pennatus), un rapinyaire de mida mitjana que nidifica pels penyals de la Serra. S’alimenta d’una gran diversitat de preses: tudons i coloms; petits aucells com gorrions, estornells, oronelles…, i també petits mamífers com ratolins o conills. Més sovint veurem el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) volant prop dels espadats on troba aliment i nidifica.
Quan arribem al cim podrem veure a l’hivern el xalambrí de muntanya (Prunella collaris), que no defuig de la presència humana.
Des del coll de s’Esclop, cap a la dreta es veu un camí que baixa cap a la font des Quer. Però nosaltres anirem directament cap a la mola, disposats a fer un darrer esforç per assolir el cim. Hem de seguir amb esment les fites de pedra, al principi caminant enmig de restes d’antigues marjades i després per un tram de roques sense un camí ben definit. Quan arribam a dalt, a 926 metres, les fites ens condueixen un poc cap a l’esquerra i en poc temps arribam al vèrtex geodèsic on conflueixen tres municipis: Estellencs, Puigpunyent i Calvià.
Pujar fins aquí té doble premi. Una vista magnífica de 360º sense obstacles intermedis i, a uns 100 metres cap a l’esquerra, unes solitàries runes plenes d’història... i d’històries. Són les restes del petit observatori on visqué l’any 1808 l’astrònom, polític i matemàtic rossellonès Dominique François Aragó. En aquest ambient tan hostil, Aragó hi passà dures jornades per mesurar l’arc de meridià terrestre entre Catalunya i les Balears. Aragó triangulava entre Mallorca, Eivissa i Formentera per acabar d’estendre el meridià de París fins a les Illes.
Però a finals de maig arribaren a Mallorca les notícies de l’aixecament de la Península contra els napoleònics. A Mallorca, varen prendre Aragó per un espia francès, idea fonamentada en les seves estranyes operacions amb foc i estris òptics dalt d’una muntanya. Un escamot armat va partir cap a la mola disposat a capturar el perillós espia.
No va poder sortir de l’illa i va consentir ser empresonat al Castell de Bellver, més com a protecció que com a càstig. Dos mesos després va aconseguir partir cap a Cabrera i després cap a l’Alger.
Baixam del cim per la mateixa ruta de pujada, en direcció a la penya Blanca. Tornam a passar el coll i l’era de batre fins a arribar, per la zona de pinar, a la paret seca, que fa partió amb el terme d’Estellencs. Cap a l’esquerra tornaríem per sa Coma d’en Vidal, però no botam la paret sinó que ens desviam cap a la dreta.
Després d’uns 30 minuts arribam a una cruïlla de caminets. Nosaltres seguim en direcció cap a Estellencs. A mà dreta, gairebé durant tot el camí de retorn, ens vetla el puig de Galatzó. Les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) dominen el paisatge, amb alguns pins (Pinus halepensis), mates (Pistacia lentiscus), ginebrons (Juniperus oxycedrus) i garballons (Chamaerops humilis) aquí i allà.
En aquest tram, es pot veure un arbust espinós en forma de coixí que viu en zones de muntanya. És un endemisme que té les fulles petites i allargades, un poquet més estretes a la base. Està adaptat a viure en llocs rocosos, amb poc sòl i batuts pel vent. És el mal hivern o espinalera (Rhamnus bourgeanus).
Seguim amb esment les fites de pedra, per un tram sense un tirany definit, fins a arribar al camí de pujada al puig de Galatzó. Giram cap a l’esquerra i sempre de baixada arribam a l’àrea recreativa de Son Fortuny, on podem fer un merescut descans.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí Vell de Lluc a Pollença
Dificultad:Mitja
Distancia:17.80 km (només anada)
Duración:2 h
Temática:La nostra ruta comença a Lluc i ens durà, travessant les possessions de Menut, Binifaldó, Muntanya, Son Marc, Son Grua i Can Serra, fins a la vall d’en Marc, ja al terme municipal de Pollença, un dels municipis amb més riquesa natural, cultural i paisatgística del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.
Iniciarem l’itinerari al Santuari de Lluc. A partir del centre d’educació ambiental de Binifaldó, només cal seguir els indicadors de la GR-221 i no tindrem cap dificultat per trobar el camí fins a Pollença.
Etapas
Després de passar per davall els porxets del Santuari de Lluc, prenem un camí asfaltat amb el torrent a la banda esquerra. Pocs metres més endavantens desviam cap a l’esquerra fins a arribar al camp de futbol. Deixam a l’esquerra un pontet de fusta i agafam l’antic camí Reial, que unia Lluc amb Pollença. Sortim a la carretera Ma-10 (Andratx-Pollença) i anam cap a l’esquerra fins a trobar un camí asfaltat amb els cartells de benvinguda a les finques públiques de Menut i Binifaldó.
Seguint el camí asfaltat entre alzines i rocams, arribam a les cases de Menut, les deixam a la dreta i continuam el camí fins a arribar al centre d’educació ambiental de Binifaldó. El deixarem a la nostra dreta per seguir el camí ample, ara ja sense asfaltar, que transcorre paral·lel a la paret de pedra en sec que delimita les tanques de conreus de devora les cases.
Però abans podem returar-nos i recórrer l’itinerari adaptat a persones amb discapacitat visual que durant més o menys un quilòmetre va en la nostra mateixa direcció. Us convidam a fer-lo, amb els ulls oberts o tancats, però, això sí, amb tots els sentits ben desperts.
Aquí podem comprovar quins altres sentits intervenen en la contemplació de la natura. A la tardor escoltarem un crec-crec en trepitjar les fulles que perden els polls blancs (Populus alba), i a l’estiu gaudirem de l’ombra que ens dóna l’alzina d’en Pere, de més de 500 anys! Durant tot l’any, ens acompanyaran diferents ocells amb els seus cants: el tord (Turdus philomelos), el ferrerico (Parus major) o el tudó (Columba palumbus).
Juguem a endevinar-los! Podem descobrir el tacte dentat del marge de les fulles del llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris) i com són d’aferradisses les fulles de l’estepa llimonenca (Cistus monspeliensis). Després de passar la mà pel romaní (Rosmarinus officinalis), olorau-la, té una aroma inconfusible.
Després d’una lleugera pujada assolim el collet de Binifaldó (598 m), des d’on podem gaudir d’una magnífica vista de la badia de Pollença. I si el dia és ben clar, fi ns i tot a vegades s’intueix la silueta de l’illa de Menorca. Passam per un portell que separa la fi nca pública de Binifaldó de la possessió de Muntanya, fi nca privada, i baixam per l’antic camí de ferradura fins a arribar a la font de Muntanya, on els pelegrins s’aturaven a refrescarse quan anaven a Lluc.
Al costat de la mina d’aquesta font, una taula i un banc de pedra ens conviden a seure per descansar una estoneta.
Abans de tornar a emprendre camí, podem aprofitar per conèixer una planteta que cerca llocs com aquest per créixer, llocs que són un poc humits: la margalideta (Bellium bellidioides). És petitona, i si no és primavera, no la trobarem florida, i potser ens haurem d’acotar per veure que té les fulles un poquet arrodonides i que estan agrupades en forma de roseta a la base de la planta.
Pels voltants, la falguera de Lluc (Pteridium aquilinum) és bastant abundant i no ens passarà desapercebuda perquè pot arribar a fer un metre d’alçària. La fulla, que en el cas de les falgueres s’anomena fronda, està molt dividida.
Hi havia la creença que aquesta falguera floria, fructificava i dispersava les llavors quan arribava la mitjanit de Sant Joan; per això mai no se la veia en flor i era impossible recollir-ne la llavor. Se li atribueixen propietats medicinals, però hom diu que ha de ser recollida als voltants de Lluc perquè sigui efectiva. Aquesta creença recollida a les “Rondaies mallorquines” de Mn. Alcover, no té fonament científic, ja que les falgueres es reprodueixen per espores, que es troben al revers de les fulles.
Ens endinsam dins l’alzinar, on segur que ens cridarà l’atenció la manca quasi absoluta de sotabosc. Després d’uns quants revolts, arribam a un ampli camí asfaltat que ens conduirà fins al costat del torrent Fondo de Muntanya i a la vall d’en Marc, on els conreus de figueres, ametlers i tarongers dominen el paisatge.
Aquesta vall marca l’obertura de la Serra cap a la costa i separa dues grans alineacions muntanyoses. Si ens giram cap al sud, veim el puig de Ca de Míner (887 m, l’altitud màxima del municipi), la Cuculla de Fartàritx, la Moleta i el Moletó, relleus que actuen com a contraforts del puig Tomir. A l’altre bloc muntanyós, situat al nord de la vall d’en Marc, es troben el puig de Can Massot, el puig Gros de Ternelles (el segon més alt del terme, amb 839 m) i el puig de l’Esbaldregat.
Abans de la conquesta, a les terres que avui anomenam Son Marc, que dóna nom a la vall, hi havia l’alqueria sarraïna de Beni-Gigar, on vivia l’hereu Ben-Nassar. S’enamorà de Balaixa, filla de l’alqueria veïna d’Algatzení, avui Can Guilló. Però els seus pares no aprovaven aquesta relació, i Balaixa emmalaltí d’amor. Entre deliris deia que només les fl ors d’ametler de Beni-Gigar podrien curar-la. Son pare estava preocupat, perquè faltaven encara mesos perquè els ametlers florissin. Balaixa, però, insistia. Llavors son pare decidí que si Ben-Nassar li duia un ram de flors d’ametler abans que hagués passat la lluna plena donaria el seu consentiment per a les seves noces.
Ben-Nassar patia perquè pensava que els ametlers mai no floririen abans de la lluna plena. I plorà davall les branques d’un dels ametlers de Beni-Gigar. Llavors, un rossinyol, quan va veure com s’obrien les flors blanques, cantà:
L’ametler, així florit, és un vel de nuviances; i per la donzella, el cel obert davant la seva ànima.
Balaixa i Ben-Nassar a la fi es casaren. A Pollença podem trobar un carrer dedicat a Balaixa. Amb les remors d’aquesta bella llegenda arribam al Pi de Son Grua, un pi alt que s’alça a la cruïlla del camí vell amb la carretera Ma-10 (Andratx-Pollença). Seguim per un tiranyet més o menys paral·lel a la carretera pel costat del torrent de Son Marc. Els plataners (Platanus sp.), el cirerers de pastor (Crataegus monogyna) i els esbarzers (Rubus ulmifolius) són ben abundants en aquest tram de camí. Un poc més endavant creuam un pont per a vianants, dit el pas d’en Barqueta, i sense cap dificultat arribam a Pollença.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Volta des General
Dificultad:Baixa
Distancia:4.22 km (només anada)
Duración:2 h 30 min
Temática:Una lleugera baixada entre la muntanya i la mar ens durà des dels voltants de Banyalbufar al Port des Canonge, antic port de pescadors i llogaret costaner. Avui dia inclou un nucli urbà de segona residència i continua sent una raconada amb encant que convida a la contemplació del paisatge i la costa nord mallorquina.
Etapas
Iniciam aquesta agradable caminada a vorera de mar a una petita esplanada on podem deixar el cotxe, situada al quilòmetre 85,2 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença. Des d’aquest punt tenim una excel·lent panoràmica sobre la vila de Banyalbufar i les seves marjades. Són ben abundants i complexos els sistemes de canalització hídrica, els safareigs i les fonts de mina. Les marjades ben llaurades afavoreixen la infiltració i eviten l’erosió, i sobre elles es produeix hortalissa i vinya talment com temps enrere.
Seguim el camí de carro ample i de terra. Als pocs minuts, vora un aljub modern i sense cap interès, trobam una bifurcació del camí que va cap a la dreta i que hem d’ignorar. Al llarg del camí trobam indicis d’un antic empedrat, envoltat d’un bosc mixt de pins (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex), amb ullastre (Olea europaea var. sylvestris), mata (Pistacia lentiscus) i algun exemplar de garballó (Chamaerops humilis). En cinc minuts trobam una barrera metàl·lica oberta, amb un botador a l’esquerra, i a pocs metres apareix una cruïlla i hem de prendre a la dreta. Ara, les alzines es fan més escadusseres i les arboceres (Arbutus unedo) i el peterrell (Erica multiflora) prenen protagonisme.
En uns minuts trobam a la dreta del camí que surt un sender poc marcat el qual hem de deixar i hem de seguir per l’esquerra. Si ens hi fixam es poden intuir restes d’antigues marjades, ben evidenciades pels vells garrovers que hi ha intercalats dins del bosc. Els ocells ens acompanyaran al llargde tot l’any: el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala), el passaforadí (Troglodytes troglodytes), el pinsà (Fringilla coelebs), el ferrerico (Parus major), el reietó cellablanc (Regulus ignicapillus)... i durant l’hivern veurem amb abundància el rupit (Erithacus rubecula) i el tord (Turdus philomelos). Hi ha una espècie que no ens abandonarà en tot el camí i ens aguaitarà des de qualsevol pi, el trencapinyons (Loxia curvirostra). Aquest aucell, d'aspecte i comportaments de lloret, s’alimenta dels pinyons que extreu de les pinyes del pi blanc amb l’ajut del seu potent bec tort i entrecreuat en forma de tenalles. Les femelles són de color verd amb un suau pigallat al ventre, flancs i esquena, mentre que els mascles exhibeixen un roig intens i cridaner. De ben segur que els sentirem cantar mentre es desplacen pels pins i, parant una mica l’orella, sentirem com fan cruixir les pinyes amb els seus becs.
A mà esquerra la presència de la mar es fa evident i a la nostra dreta ens acompanyen unes penyes blanquinoses, que corresponen al puig de ses Planes. Després d’una mitja hora de caminar trobam un rotlo de sitja i una barraca de carboner molt peculiar, que es va construir aprofitant una gran roca o quer. Recentment s’ha reconstruït el capell característic de càrritx.Veurem també les restes d’una antiga casa de pedra. El camí continua sent ample i discorre sobre un marge empedrat i vorejat amb uns importants escopidors de pedra.
El camí puja suaument i s’observen grans blocs de pedra. Els quers s’escampen arreu entre el pinar i es fa difícil aclarir si són els pins els que suporten els quers o si és a l’inrevés. Aquestes rocotes sembla que tenen el seu origen en antigues esllavissades del puig de ses Planes, i han originat un paisatge original i extraordinari.
Al cap d’uns 40 minuts de l’inici, trobam a la nostra dreta un forn de calç molt gros, excavat a la roca gairebé en la seva totalitat. A partir d’aquí l’arboçar guanya terreny al pinar i el camí comença a anar cap avall. Ara el camí s’estreny i passarem baix el desplomat de les penyes des Corral Fals, des d’on tindrem una vista excel·lent sobre la punta de s’Àguila, un esperó amb una configuració dels seus estrats característica, que s’endinsa cap a lamar. Amb una mica de sort veurem el ràpid vol del falcó (Falco peregrinus) amb volença per aquests espadats.
Continuam descendint pel camí i en una corba tenim una panoràmica de la punta de Sóller, na Foradada i la talaia de Son Galceran. També veim la urbanització del Port des Canonge. El nostre camí desemboca a una pista asfaltada que entra cap a la dreta a dins de la finca de Son Bunyola. Les cases de la finca queden al nostre enfront. Seguim la pista cap a l’esquerra i després de tres corbes tornam a enllaçar amb un camí de terra.
Aquesta ruta és especial pel gran impacte visual de les formacions geològiques que anam trobant. A la dreta del camí podem veure una mostra interessant d’estrats disposats verticalment. Si ens aturam a pensar en les forces geològiques que han hagut d’actuar per moure aquests dipòsits horitzontals cap a la verticalitat, de ben segur que en quedarem admirats.
A partir d’aquí, convé returar-nos i mirar davall els peus; veurem que la terra és d’un vermell intens. Aquest sòl silícic i baix en carbonats fa que la vegetació que hi apareix sigui especial: continuam tenint pins, però el sotabosc és compost bàsicament per bosquines d’aladerns de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) -arbusts semblants a ullastres amb olivetes menudes-, clapes de bruc (Erica arborea) i per murtreres (Myrtus communis). Com a curiositat, podem trobar murtra amb els típics fruits de color negre, i murtra de fruits de color blanc. Aquesta darrera coloració és deguda a una modificació genètica que produeix alteracions enzimàtiques. Els fruits de l’aladern i de la murtra serveixen d’aliment als petits aucells a la tardor. Els marts (Martes martes) són també uns grans consumidors de murtons.
A la nostra esquerra queda un sortint anomenat punta Roja, en clara referència al color del seu rocam. Aquí, com en altres llocs de la costa nord mallorquina, els pins arriben a tocar de la mar. Els temporals i la consegüent erosió i pèrdua de sòl els van desarrelant, i fins i tot arriba a matar-los i abocar-los a la mar. La força del vent i l’esprai marí també s’encarreguen de modelar la vegetació, i les murtreres i aladerns agafen formes de coixí.
Continuam caminant ran de mar i deixam a mà esquerra un portell amb una barrera de fusta a la dreta. Passam vora les restes d’uns excusats fets de pedra i amb pocs minuts arribam a un torrent que desemboca a la platja de Son Bunyola. El camí gira a la dreta i enfila uns esglaons picats a la roca i tot d’una volta a l’esquerra i ens duu a travessar un segon torrent que en determinades èpoques pot dur aigua i s’ha d’anar amb esment per no llenegar. En uns minuts ens trobam a una esplanada sense vegetació i, després de travessar-la, arribam al Port des Canonge. A través d’uns esglaons podem accedir a un mirador sobre la caleta del port. Des d’aquí podem trobar unes quantes alcoves o escars a la dreta i en una altra raconada a l’esquerra, unes rampes fetes amb barres de fusta per on treure les barques. Quan trobam l’asfalt, tenim al nostre davant el nucli urbà, amb les cases més antigues i la urbanització a continuació. Des d’aquest punt, i després de descansar un poc, tornarem sobre les nostres passes cap al punt d’inici.
A la platja de Son Bunyola no trobarem arena; es tracta d’una típica cala de còdols de la costa nord de Mallorca. Els còdols són pedres erosionades, fragments de roca modelades per les ones dia rere dia. El fregament entre ells els arrodoneix i mata els caires angulosos fins aconseguir aquestes formes rodones o el·líptiques, llises i suaus. La força de l’onatge dels temporals de nord treu a la superfície còdols de major mida, i depenent de l’estat de la mar, l’aparença de la cala serà diferent, amb pedres de major mida unes vegades i més petites unes altres.
Entre aquests còdols, en trobarem alguns de color vermellós i de tacte aspre. Són fragments de gres d’uns dipòsits de quars i llims vermells anomenats Buntsandstein. Aquestes roques són molt antigues, del triàsic inferior, amb aproximadament 250 milions d’anys d’antiguitat. Són ben interessants i sembla que contenen icnites (petjades fòssils), molt probablement atribuïbles a petits sauris Cheirotherium, ancestres dels dinosaures. Es pot veure una gran llosa que presenta aquestes petjades a l’edifici Guillem Colom i Casasnovas de la Universitat de les Illes Balears.
Els nostres padrins coneixen aquestes roques com a “pedra d’esmolar”; la seva naturalesa de gres quarsós fa que serveixi, si es banya amb aigua, per treure tall als ganivets. Amb una mica de sort podem veure encara a alguna casa una pedra d’esmolar feta d’aquest material.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Itinerari de ses Sínies
Dificultad:Baixa
Distancia:4.7 km (només anada)
Duración:2 h
Temática:La finca pública de Galatzó es troba al municipi de Calvià i ocupa tota la vall conformada pel puig de Galatzó i les muntanyes que l’envolten. Muntanyes màgiques, si hem de fer cas de les llegendes: d’aquestes terres s’han contat històries d’esperits i aparicions, de persecucions i ajusticiaments, o del magnetisme estrany que afecta el comportament d’animals i persones. La finca és de titularitat municipal des de maig del 2006.
Etapas
Arribam a la finca per la carretera Ma-1032 que uneix es Capdellà amb Galilea. Aproximadament al quilòmetre 2 hi ha un desviament a l’esquerra que ens du, després de recórrer 600 metres per un camí de terra, a l’entrada de la finca.
El paisatge de la finca està dominat per la presència del puig de Galatzó,que amb els seus 1.025 metres d’alçària és visible des de tots els seus racons. El nostre itinerari transcorre en direcció nord cap a la vall compresa entre les muntanyes de s’Esclop i el puig de Galatzó.
Per començar la passejada, ens situam davant les cases de la possessió i ens dirigim cap a la façana de la dreta. Passam pel porxo embigat i ens trobam amb el camí de pedra en sec que hem de seguir. Al llarg de tot l’itinerari trobarem fites de color taronja.
El camí travessa un sementer dedicat al cultiu d’arbres de secà i pastures. L’activitat humana al llarg del temps ha modelat el paisatge de la fi nca de manera tan determinant com els factors naturals. En aquest primer tram, la topografi a planera resulta idònia per als cultius tradicionals de secà; als vessants del Galatzó, la petjada humana està present en les marjades dedicades al cultiu de l’olivera, avui envaïdes de pins, i als boscos, en els ranxos de carboner.
A la dreta del camí queda el bosc de sa Madona i, a l’esquerra, el puig des Senyor, amb 281 metres d’alçària. Arribam a una cruïlla, i el nostre itinerari continua capa la dreta. Si seguíssim cap a l’esquerra, el camí ens portaria a la font de sa Cometa, on hi ha una font de mina i unes taules per descansar o menjar un poc.
A partir d’aquí el camí s’endinsa en un comellar conegut com de na Llaneres. Els forns de calç i els ranxos de carboner sovintejaran a ambdós costats.
El carboners fabricaven carbó vegetal a partir de la llenya dels boscos i després el venien als pobles veïns com a combustible. Arrendaven al senyor de la possessió la parcel·la de bosc d’on podrien treure la llenya i on podrien construir el rotlo de la sitja. Moltes vegades el pagament es feia en espècies: llenya a canvi de carbó.
El rotlo de sitja és una construcció circular i plana, semblant a una era petita, feta amb pedres reblides de pedreny petit i cobertes de terra. Sobre aquest cercle s’amuntegaven els trossos de llenya per cremar. Ben a prop del rotlo construïen la seva barraca per poder refugiar-se. Eren construccions molt senzilles de paret seca i sostre de càrritx amb una única obertura, el portal, orientat cap al rotlo per poder vetlar la sitja. La cocció durava entre una setmana i deu dies.
En aquesta zona, prop de les sitges hi ha dos forns de calç. Els calciners trobaren aquí tots els elements necessaris per produir calç: pedra calcària (pedra viva) i llenya. La proximitat al torrent de Galatzó també els asseguraval’abastiment d’aigua.
El camí segueix paral·lel al torrent mentre el terreny es torna més abrupte. La vegetació també ha canviat: hem deixat enrere el bosc i ara el que domina són les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) i el garballons (Chamaerops humilis). Tot i això, continuam trobant ranxos de carboner i forns de calç. Si tenim en compte que ambdós elements es construïen sempre a llocs on abundava la llenya i la pedra, podem pensar que en el passat hi havia hagut un bosc en aquest lloc. Probablement la sobreexplotació i elsefectes d’un incendi han provocat aquest canvi.
Un poc més endavant, sense deixar el camí, ens trobam amb un ranxo de carboner que fou restaurat per l’Escola Taller d’Ocupació Galatzó el 2007. També hi ha una àrea recreativa.
El camí continua fins a ses Sínies, on trobam un nou conjunt etnogràfi c constituït per una barraca de carboner, una barraca de roter i un rotlo de sitja i, un poc més endavant, un pou amb un abeurador.
Amb el nom de roter es denominava una persona a la qual se cedia un tros de terra (la rota) dins una propietat aliena perquè l’explotàs durant uns quants anys. Anualment, el roter havia d’entregar al propietari de la possessió una part del producte de la rota o bé a canvi havia de fer tasques de neteja de garriga o arreglar marges.
Les rotes normalment són terres poc fèrtils o allunyades de les cases de possessió. Les restes d’habitatges que s’han conservat ens fan pensar que la vida del roter devia ser ben dura. Disposaven només de senzilles barraques de pedra en sec amb un fumeral com a únic luxe
A la dreta del pou un indicador ens dirigeix cap al mirador de ses Sínies. Des del mirador les vistes són ben interessants. D’esquerra a dreta, atalaiam ses Males Roques, el comellar des Lladres, la moleta Rasa, el puig de Galatzó i la serra de na Burguesa; als nostres peus, la vall de Galatzó.
La vegetació dominant està ara conformada per arbusts com el garballó (Chamaerops humilis), palmera autòctona de dàtils petits amb propietatsastringents; el ginebró (Juniperus oxycedrus), de fulles punxents i color verd pàl·lid, i l’ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris), de fulles platejades. Les lianes com l’aritja (Smilax aspera) s’arrepengen arreu com a bones enfi ladisses. També són abundants les aferradisses estepes negres (Cistus monspeliensis), els olorosos romanins (Rosmarinus offi - cinalis) i els brucs (Erica arborea).
Una vegada que hem gaudit de la vista des del mirador, tornam enrere fi ns al pou de ses Sínies. De la nostra esquerra parteix un tirany senyalitzat que ens porta fi ns al poblat de navetiformes de ses Sínies. Es tracta d’un poblat de l’edat del bronze, data entre el 1.700 i el 900 aC, i formatper construccions de pedra en forma de ferradura allargada (nau). La seva funció era servir d’habitatges. Només una de les estructures és fàcilment identifi cable, ja que la resta es troba envaïda per la vegetació. Això no obstant, les restes disperses han permès als experts suposar que en aquest indret hi havia hagut una població permanent bastant nombrosa.
Des d’aquí podem enllaçar amb els dos itineraris, també senyalitzats, que porten al cim de s’Esclop i al cim del Galatzó, variant de la GR-221.
El puig de Galatzó i la mola de s’Esclop constitueixen els dos primers grans cims meridionals de la Serra de Tramuntana. Ambdós es caracteritzen per acollir nombrosos endemismes vegetals, com ara el trèvol de quatre fulles (Lotus tetraphyllus) i l’espinaler o mal hivern (Rhamnus bourgeanus).
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Les fonts Ufanes
Dificultad:Baixa
Distancia:2.9 km (gairebé circular)
Duración:45 min
Recomendaciones:Portau calçat adequat i resistent a l'aigua.
Temática:La finca de Gabellí Petit, propera a l’ermita de Sant Miquel de Campanet, ofereix bells paisatges per gaudir d’un passeig agradable en qualsevol època de l’any, i és, a més, l’escenari d’un fenomen hidrogeològic realment sorprenent: hi brollen les fonts Ufanes. Per aquest motiu, des de l’any 2001, les 50,2 hectàrees de la finca pública i part de les privades adjacents són un espai natural protegit amb la categoria de Monument natural.
Per preservar aquest singular entorn natural, la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears va comprar la finca l’any 2005.
La finca pública de Gabellí Petit es pot visitar tot l'any entre les 10 hores i les 17 hores. Quant les fonts rebenten, l'aigua corre lliurement en molt de trams del camí, per això és recomanable dur calçat adequat i resistent a l'aigua.
Etapas
L’entrada a la fi nca de Gabellí Petit es troba just devora l’antiga ermita de Sant Miquel, situada a menys d’un quilòmetre del nucli de Campanet. El camí discorre vora el torrent de Sant Miquel entre camps de conreu. A l’esquerra podem admirar les cases de possessió de Gabellí Gran i Petit, que antigament gestionaven ambdues finques.
El camí es bifurca a uns 30 metres, ambdós ramals ens duran fins a on brollen les fonts, però el camí de la dreta és més planer. Després de caminar 20 minuts, arribam a un pontet que travessa el torrent de Teló. Una vegada que arribam a un portell de marès, comença l’alzinar.
Aquest bosc ombrívol i humit, de vegetació exuberant, ens trasllada a un món de contes ple de màgia i amb petits tresors per descobrir durant les diferents estacions de l’any. Seguirem el camí marcat a fi de no destorbar les espècies que viuen a l’alzinar.
Les alzines (Quercus ilex) estan acompanyades per un sotabosc de mates (Pistacia lentiscus), arboceres (Arbutus unedo), murteres (Myrtus communis), llampúgols (Rhamnus alaternus) i esbarzers (Rubus ulmifolius). Aquí i allà, les branques apareixen ornades per l’enfiladissa aritja (Smilax aspera),que puja en lianes espinoses, i per l’atractiva vidalba (Clematis cirrhosa var. balearica). Per primavera les delicades flors del pa porcí (Cyclamen balearicum) aixequen el cap entre la fullaraca. A la vora dels cursos d’aigua, el bosc s’enriqueix i les alzines es mesclen amb vegetació més pròpia de la vegetació de ribera, com oms (Ulmus minor) i freixes (Fraxinus angustifolia).
És dins aquest brancam atapeït on es troba a gust una gran munió d’aucellons. Ens sorprendrà de ben segur el grinyol i el tac-tac d’algun busqueret de capell (Sylvia atricapilla) i no es farà esperar algun grupet de reietons (Regulus ignicapilla), que ens delectaran amb el seu cant agut i fi i amb els seus moviments acrobàtics per capturar insectes minúsculs de les fulles de les alzines.
Al sotabosc, el rei és el passaforadí (Troglodytes troglodytes), i de ben segur que ens passarà desapercebut el seu niu, en forma de bolla i folrat de molsa i líquens , una obra mimètica excel·lent. Els pinsans (Fringilla coelebs) els trobarem cantant arreu i gairebé sempre pasturant per terra cercant llavors, insectes, fragments d’aglà... Si escoltam amb atenció, sentirem que algú remena el fullam del terra, el misteri es resol quan el crit d’alarma de la mèl·lera (Turdus merula) ressona dins el bosc en veure’s sorpresa.
El camí ens porta sense desviació possible fins als antics sestadors de la finca habilitats com a centre d’interpretació. Dins el centre trobarem una sala d’audiovisuals, una sala d’exposicions temporals i uns banys públics adaptats a persones amb mobilitat reduïda.
En sortir del centre d’interpretació, a la dreta un senyal ens indica dos punts d’interès: un talaiot, testimoni de l’antiga ocupació humana d’aquestes terres, i el torrent de Biniatró.
De l’antic talaiot només se’n conserva la portada, constituïda per tres grans lloses, i la resta de pedres s’amunteguen ja sense cap forma. Sols es pot intuir que devia ser bastant gran. Podem observar que els constructors treballaven amb unes pedres molt grosses i difícils de moure.
Si continuam aquest camí un parell de minuts, arribam al torrent de Biniatró, que arreplega les aigües dels vessants més propers de la Serra de Tramuntana que marquen els límits del terme municipal de Campanet amb els d’Escorca i Selva, com sa Carrasca (477 m), la serra des Pas d’en Bisquerra i el puig de Ca de Son Monjo (271 m).
Si continuam pel camí de l’esquerra, arribam ben aviat a un dels punts més espectaculars d’on brollen les fonts Ufanes els dies que rebenten.
Per què succeeix aquest fenomen tan espectacular? La conca hidrogeològica d’alimentació de les fonts ocupa una superfície de 46 quilòmetres quadrats, amb roques calcàries molt permeables a la part superior i poc permeables a la part profunda. A la part sud d’aquesta conca hi ha una falla o fractura del terreny, d’alineació NE-SO, que és el límit del massís permeable amb les roques impermeables.
Quan plou, l’aigua s’infiltra fins a arribar al nivell freàtic de l’aqüífer, de manera que les roques, els porus, les fissures i les coves se saturen d’aigua. Com que la part més baixa de l’aqüífer està envoltada de material impermeable, l’aigua s’hi emmagatzema i no s’infiltra. Puja el nivell freàtic de l’aqüífer fins que arriba a un punt, després de precipitacions abundants i de recollir l’aigua de tota la conca, en què l’aqüífer ja no pot emmagatzemarne més. Aleshores, l’aigua surt de forma torrencial pels punts de surgència. Aquests punts es troben en línia al llarg de les cotes més baixes del terreny on es troba la falla. Les dues surgències principals són la Ufana Grossa i la Ufana Petita. Quan plou molt el cabal d’aflorament és prou abundant, l’aigua troba altres fissures i petits punts de sortida, brolla i raja per tot l’alzinar.
Una vegada que l’aqüífer es descarrega, el nivell freàtic baixa per sota d’aquests punts de sortida a l’exterior i les fonts deixen de brollar fins als episodis següents de pluges importants.
L’aigua de les fonts Ufanes corre agitada pel torrent de Teló i s’ajunta devers l’ermita de Sant Miquel amb la del torrent de Biniatró i la d’altres torrents que drenen la zona, de manera que dóna lloc al torrent homònim (de Sant Miquel). A partir d’aquí, transcorre cap al pla de sa Pobla, travessa camps de conreu i carrega els aqüífers de la conca hidrològica fi ns a arribar al Parc natural de s’Albufera de Mallorca.
La vegetació de ribera del torrent de Sant Miquel retura el cabal d’aigua, i això afavoreix la infiltració cap als aqüífers i evita l’erosió i la pèrdua de sòl. En arribar a s’Albufera, s’ajunta amb el torrent de Muro i amb sa Siurana. Una part de l’aigua és evacuada cap a la mar pels canals principals, mentre que la resta es distribueix pels canals secundaris i nega l’aiguamoll. Aquesta aigua també arribarà a la mar, però ho farà més lentament, de manera que permet el sosteniment de tots els cicles biològics que es donen en aquesta zona humida. L’aigua infiltrada caps als aqüífers abasteix els pous i origina unes surgències anomenades ullals que també incrementen el nivell d’aigua del Parc.
Seguim el camí, que poc després ens porta fora de l’alzinar. A partir d’aquí baixa amb un pendent suau fins a la sortida de la finca. A la dreta queden les cases i les terres de Gabellí Gran. Avui en dia es dediquen al cultiu i a la pastura.
Les terres planeres de Gabellí Petit més enllà de l’alzinar es destinen al cultiu del garrover. El garrover (Ceratonia siliqua) és un arbre típic del secà mallorquí, que es fa en sòls pobres i no necessita gaires atencions. Es cultiva des de temps immemorials i és difícil determinar-ne l’origen.
Tradicionalment, la llenya de garrover ha estat utilitzada com a combustible. El seu fruit, la garrova, s’utilitzava com a pinso per al bestiar. Avui dia, s’empra com a succedani del cacau per fabricar xocolata. La llavor, el garroví, durant els anys de la Guerra Civil espanyola i els anys de la postguerra, en què el país quedà aïllat internacionalment, adquirí importància per a l’alimentació humana perquè se’n feia cafè. Actualment, de la llavor de la garrova se n’extreu la farina de garroví, un espessidor alimentari per a gelats, sopes, salses i refrescs. També se n’extreu el fitat, una substància amb propietats terapèutiques que aporta oligoelements, aminoàcids i vitamines A i B. La ingestió de fitat redueixel risc de patir càlculs renals.
El camí s’ajunta amb el ramal que hem utilitzat d’anada, de manera que retornam a l’entrada de la finca pel mateix camí.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de cala Figuera
Dificultad:Baixa
Distancia:944 m
Duración:30 min
Temática:Us proposam un itinerari ben senzill a Cala Figuera. Aquesta vegada l’objectiu no és tant fer una gran caminada, sinó parar esment en els éssers vius que ens podem trobar en un dia de platja al litoral de Tramuntana. Hem triat aquest indret com a mostra, però moltes coses que us contam es poden fer extensives a altres indrets costaners de la Serra de Tramuntana.
Cala Figuera es troba al terme municipal de Pollença, gairebé a l’extrem nord de la Serra. Per arribar-hi hem d’agafar la carretera PM-221 del Port de Pollença al cap de Formentor. Un poc abans del túnel, al quilòmetre 12,7, trobarem el senyal que marca l’inici del camí.
Etapas
Començam fent camí per un pinaret. A mesura que baixam cap a la mar la vegetació canvia, i les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica), amb alguns garballons (Chamaerops humilis), pugen pels vessants dels penya-segats que ens queden a dreta i esquerra.
El que és interessant en aquesta ocasió és fi xar-nos en les plantes que poden viure just al costat de la mar en les condicions tan hostils d’aquest entorn. Són plantes que, a més de l’embat marí, carregat de sal, a l’hivern han de suportar la manca de sol, i a l’estiu han de resistir la forta insolació. Els canvis genètics produïts a l’atzar (mutacions) es tradueixen en canvis morfològics, fi siològics o bioquímics, o en millores en l’estratègia reproductiva, cosa que ha fet individus més forts i resistents que han pogut adaptar-se a viure en aquests ambients adversos.
Per exemple, el fonoll marí (Crithmum maritimum) sobreviu en aquests indrets perquè té les fulles carnoses, suculentes, i això li permet emmagatzemar més aigua en els teixits. Gràcies a aquest augment de la gruixa de les fulles i a la forma arrodonida que tenen, la superfície de la planta s’exposa menys a l’aire i perd menys aigua. A més, és capaç de germinar encara que la concentració de sals en el sòl sigui bastant alta.
Un altre exemple de vegetació que trobam pel camí són les saladines (Limonium spp.), que adopten una forma de coixinet i que retenen les fulles que cauen dins la mata, de manera que creen el seu propi substrat. Així, quan es descomponen, proporcionen a la planta l’humus orgànic que necessiten. A més a més, aconsegueixen eliminar l’excés de sal excretant-la a través de les fulles i així en mantenen unes concentracions que no són tòxiques per a la planta.
Al llarg de l’evolució, els socarrells (Launaea cervicornis) han adquirit una adaptació reproductiva curiosa en la manera que tenen d’aprofi tar el vent per dispersar les seves llavors. Aquest endemisme amb forma de coixinet espinós té les llavors envoltades d’unes petites plomes que s’anomenen vilans. D’aquesta manera, amb una bufada de vent les llavors volen, es dispersen fàcilment, i hi ha més probabilitats que alguna arribi a una fi ssura amb un poc de terra i pugui arrelar.
Un altre assoliment evolutiu d’aquesta espècie és la reducció de la mida de les fulles d ’aqu e s t a planta per evitar pèrdues d’aigua.
Les aus marines també s’han adaptat a les condicions extremes d’aquest ambient. La membrana interdigital, un teixit que uneix els dits dels peus, els permet nedar o moure’s amb facilitat a l’aigua. El plomatge impermeable que en recobreix el cos els permet aixecar el vol just sortint de l’aigua. Moltes tenen al cap, prop dels ulls, unes glàndules que eliminen l’excés de sal, la qual ingereixen amb l’aigua i el menjar. Aquesta adaptació la comparteixen amb les tortugues marines.
Les gavines són les aus marines més conegudes. La que veim sovint en grans grups és la gavina de potes grogues (Larus michahellis). Un poc més petita i amb el bec vermell, és la gavina roja (Larus audouinii), que està considerada d'interès especial al catàleg nacional d'espècies amenaçades. Al contrari que la primera, no és tan gregària, ja que es mou en solitari o en parella. Li agraden les costes rocoses i baixes amb caletes.
Una altra au costanera que freqüenta illots i penya-segats és el corb marí (Phalacrocorax aristotelis). El reconeixerem fàcilment pel plomatge completament negre en els adults i grisós amb el pit blanc en els joves. És molt característic el plomall que presenta al cap en l’època de cria. Una característica d’aquesta au és que no té el plomatge impermeable, per això, després de pescar, necessita eixugar-se les ales estenent-les al sol.
Des de la vorera és possible que observem algun exemplar de virot petit (Puffinus mauretanicus). Aquesta au marina és endèmica de les Balears, i se sol veure en zones d’aigües poc profundes de la plataforma continental on s’alimenta aprofitant moles de peixos pelàgics. La veurem fer vols arran d’aigua, gairebé sempre formant grups nombrosos.
El camí desemboca en una petita esplanada amb vistes a la cala. Un parell d’esglaons ens separen de la cala de còdols. A la dreta queda l’alterós puig Fumat, i a l’esquerra, el morro de Catalunya. Els penya-segats de l’un i de l’altre tenen la màxima protecció dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, ja que són zones d’exclusió. Això vol dir que hi habiten plantes o animals fràgils, amenaçats o representatius, que requereixen mesures específiques de conservació.
Una vegada que som a la cala, ens dirigim cap a les tenasses que queden a la nostra esquerra. Aquí podrem comprovar com, encara que no ho sembli, les roques constitueixen un medi idoni per a l’establiment i el desenvolupament dels éssers vius. Hi troben un substrat sòlid on aferrar-se, bona il·luminació i molt oxigen. L’únic inconvenient és que han de resistir l’embat de l’onatge.
Si ens fixam en com l’aigua arriba a les roques, podem distingir dues zones: la més allunyada de l’aigua, on només arriben els esquitxos de les onades quan rompen, i la que està coberta per l’aigua quasi de manera permanent. Aquestes zones reben el nom de supralitoral i mediolitoral respectivament.
Els organismes que viuen en aquestes zones estan adaptats per poder aguantar la força de les ones sense que se’ls emportin i per suportar els períodes en què estan fora de l’aigua.
Per exemple, els caragolins negres (Littorina sp.) formen petits grups a les fi ssures o petites cavitats de la roca. Aquests mol·luscs secreten una substància mucilaginosa que els permet adherir-se fortament a la roca. Així poden resistir l’impacte de les onades i evitar la dessecació.
Un altre exemple serien les pagellides (Patella sp.), que tenen una closca dura, piramidal, però aplanada i amb la vorera una mica esmolada. Cada exemplar es col·loca en una concavitat de la roca en la qual encaixa perfectament. Des d’aquest lloc, recorren curtes distàncies per alimentar-se dels tapissos d’algues que creixen al seu voltant. Aquests animals s’agafen amb força a la superfície rocosa gràcies a un peu carnós que actua de ventosa.
També trobam animals que normalment pasturen i s’alimenten en aquestes zones, però que migren cap a les zones submergides quan les condicions són desfavorables. Per exemple, el puu (Ligia italica) o el cranc sabater (Pachygrapsus marmoratus). Recordau que no està permesa la recol·lecció de caragols marins, pegellides ni crancs (Decret 69/1999, de 4 de juny, pel que se regula la pesca deportiva i recreativa a les aigües interiors de l’arxipèlag balear. BOCAIB núm. 80).
Altres espècies tenen una consistència tova i elàstica de manera que poden oscil·lar segons el vaivé de les onades sense desaferrar-se de la roca. És el cas de moltes algues, com la lletuga de mar (Ulva lactuca) o l’alga de bufetes (Fucus virsoides).
En canvi, els líquens que viuen a les roques on arriben els esquitxos de les ones creixen ben units al substrat i formen una crosta. Aquesta franja horitzontal de color negre que podem veure a molts penya-segats és el liquen Verrucaria adriatica, que està tan aferrat a la roca que és impossible separar-lo sense destruir-lo.
Cala Figuera està inclosa en la Xarxa Natura 2000 com a Lloc d'importància comunitària (LIC). La Xarxa Natura 2000 és un conjunt d'espais protegits creats per la Directiva d'hàbitats (92/43/CEE) amb l’objectiu principal de conservar la biodiversitat europea. Està formada per zones que alberguen tipus d'hàbitats naturals i espècies de plantes i d'animals considerats d'interès comunitari.
El LIC marí de Cala Figuera fou delimitat per la presència de praderies de posidònia o alga dels vidriers (Posidonia oceanica) i dofi ns mulars (Tursiops truncatus). Les praderies de posidònia són un hàbitat que la Directiva considera prioritari. Constitueixen un dels ecosistemes mediterranis més importants. La seva importància rau en el fet que, d'una banda, són el principal productor primari i, de l’altra, conformen un dels hàbitats més rics i diversos, ja que proporcionen refugi i aliment a moltes altres espècies. Per això, és primordial conservar aquestes praderies.
Els dofins mulars són uns visitants freqüents de les nostres costes. Són uns dels cetacis amb costums més litorals, i per això també són dels que sofreixen un major impacte a causa de les activitats humanes.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Volta al puig des Tossals Verds
Dificultad:Alta
Distancia:10.5 Km (itinerari circular)
Duración:4 h
Recomendaciones:Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua i roba d’abric en els mesos d’hivern. Seguiu sempre les fites de pedra fins al refugi de Tossals Verds i les indicacions del GR-221 de tornada.
Temática:Aquest itinerari circular ens ofereix tots els ingredients necessaris per gaudir de la muntanya del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: un paisatge indiscutiblement atractiu, les petjades d’antics treballadors de la Serra, una important varietat ecològica, la dolça remor de l’aigua del torrent des Prat... El resultat, un indret on encara és possible escoltar el vol i el cant dels aucells.
Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua i roba d'abric en els mesos d'hivern. Seguiu sempre les fites de pedra fins as Tossals i les indicacions del GR-221 de tornada.
Etapas
L’itinerari comença a l’àrea recreativa de la font des Noguer, al quilòmetre 33,8 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença. Veurem a mà dreta un botador que passarem amb compte. A uns cinquanta metres, el caminoi arriba a una paret seca i es desvia cap a l’esquerra pujant per un tram que fa successives ziga-zagues.
Quan pujam per la coma des Ases, i des de dalt contemplam el verd blavós de les aigües de l’embassament, ens costa imaginar que en altres temps, aquestes superfícies estiguessin cobertes de camps de cereals.
La finca de Cúber ja existia abans de la dominació sarraïna. Aquest topònim, que antigament apareixia amb la grafia Qulber, és anterior al temps dels àrabs, a diferència de les finques veïnes d’Almallutx (Almelug), Binimorat (Benimoratgi) o l’Ofre (Alofra).
Després de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, el terme de les Muntanyes va ser la part de l’illa que es va reservar el Rei, i es va repartir entre els participants de la conquesta. En el Llibre del repartiment, hi apareix amb una extensió de quinze jovades (una jovada era una mesura superficial agrària que equival a una extensió de terra que una parella de bous pot llaurat en un dia, aproximadament a 11,36 hectàrees).
Cúber, fins a principi del segle XX, fou una possessió dedicada sobretot a l’agricultura i la ramaderia ovina extensiva. Els aprofitaments agrícoles es feien al fons de la vall, on es trobaven les millors terres per a les pastures i el conreu de cereals.
La inundació de la vall de Cúber l’any 1972 suposà la destrucció de les cases de possessió, dels horts i dels sementers i, per tant, la desaparició de les activitats agrícoles.
La gestió i l’administració de la finca correspon al Govern de les Illes Balears des de 1989. L’Empresa Municipal d’Aigua i Clavegueram de l’Ajuntament de Palma (EMAYA) és l’encarregada de gestionar i mantenir l’embassament i les canalitzacions que fan possible abastar d’aigua les zones urbanes.
Quan el caminoi arriba a la carena, hem de travessar una paret seca per un portellet sense barrera. Però abans, cal aturar-se obligadament a contemplar i guardar a la retina la imatge de les muntanyes del cor de Tramuntana. Seguim les fites baixant per la coma des Ases. Al collet, exposat com està a l’acció del vent, trobarem un bon exemple de la típica vegetació de l’alta muntanya mallorquina, amb l’aritja baleàrica (Smilax aspera subsp. balearica), que adopta la forma d’un coixinet. Fixau-vos que té les fulles molt petites; a vegades, no en té ni una.
Les grans extensions de carritxar dominen el paisatge. Aquesta comunitat vegetal s’ha vist afavorida, al llarg del temps, pel costum de cremar-la per obtenir pastura per al ramat, ja que el càrritx (Ampelodesmos mauritanica) crema fàcilment i té capacitat per rebrotar. Més endavant trobam clapes de carritxar i restes d’alzinar sobre esquetjar, amb algun gran exemplar de ginebró (Juniperus oxycedrus).
Poc abans d’arribar al pas Llis, ens podem aturar per observar algun exemplar de boix (Buxus balearica). Aquesta és una espècie vegetal relicta, molt abundant a la flora de temps enrere. Avui està inclosa en el Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades i d’Especial Protecció. El reconeixem per les fulles ovalades, lluents, a vegades d’un color verd esmorteït cremat pel vent i vermellós a l’estiu. La seva fusta dura era molt preuada per fer culleres i, fins i tot, per a l’ebenisteria.
Continuam fent camí fins a arribar al pas Llis. Fàcilment sabrem a què es deu el topònim. No és un pas d’extrema dificultat, ja que hi ha instal·lat un cable que farem servir per pujar. Es diu que des d’aquí, el vespre de Sant Joan, es poden veure els llumets de les bruixes creuant per un fil teixit amb or del puig de s’Alcadena al puig d’Alaró.
Fent petites pujades i baixades per un terreny ara més rocós arribam a l’oliverar des Tossals Verds, una mostra de l’encertat equilibri entre la natura i els aprofitaments humans. En poc temps ens topam amb un camí transversal davant una paret de roca. Giram a la dreta pel costat d’una barana de fusta fins al refugi des Tossals Verds.
Actualment, amb aquest topònim es designa la finca, el puig i les cases de possessió. La paraula tossal fa referència a una “elevació del terreny no gaire alta, ni de pendent gaire rost, en una plana o aïllada d’altres muntanyes”. L’adjectiu verds el podem atribuir a la coloració que dóna un abundant carritxar a una zona on, des d’antic, hi ha documentat un important aprofitament ramader.
El refugi des Tossals Verds, gestionat pel Consell de Mallorca, ens convida a descansar una estona. Recuperats, seguim les indicacions del GR-221 en direcció a la font des Noguer. A la part esquerra del refugi, hi trobam el caminet empedrat que s’enfila fins a l’esplanada on hi ha les cases velles des Tossals.
Abans d’arribar-hi, passam al costat d’un rotlo de sitja on es feia el carbó i una barraca amb una coberta de càrritx on vivia el carboner i la seva família.
Aquestes construccions de pedra ens recorden que no fa gaire la indústria del carbó era de gran importància per a la majoria de possessions de la Serra. Els llocs preferits dels carboners eren els alzinars, ja que la fusta d’alzina té una qualitat excel·lent per fer carbó. Per això, trobam la gran majoria de rotlos de sitja en els pendents poblats d’alzines.
Deixam enrere es Tossals per endinsar-nos en l’espès alzinar de la finca pública de la coma des Prat. De pedra en pedra, anirem alerta a no caure a l’aigua per travessar el llit del torrent des Prat. A vegades hi va a beure algun reietó (Regulus ignicapilla) rodonet, rabassudet, amb una cresteta de plomes de color taronja o groga al cap i amb les ales de color verd amb taques pàl·lides. Més difícil de veure, però fàcil de sentir, és el cant renouer del passaforadí (Troglodytes troglodytes). El niu d’aquest aucellet és una bolla de molsa, també amb teranyines i plometes, que fa moltes vegades en coves i forats, d’aquí el seu nom científic de troglodita.
Al cap de poc temps, tornam a travessar el torrentó per un pontet de fusta i pujam fins a arribar a un creuament de camins. Si volem, ens podem desviar momentàniament del nostre itinerari per arribar a la font des Prat de Massanella, de cabal permanent, amb mina i canalitzada mitjançant la canaleta de Massanella.
Retornam al nostre itinerari on trobarem un indicador cap al coll des Coloms. Aquí podrem prendre un desviament per accedir al puig des Tossals Verds (1.120 m). Però el nostre camí ens duu fins a una canal de ciment, mostra d’enginyeria hidràulica, que transvasa aigua del gorg Blau a Cúber.
Tornam a gaudir de les panoràmiques impressionants de l’embassament, el Puig Major, el puig de ses Vinyes i el morro d’Almallutx. Ja falta poc per arribar al final de l’itinerari.
Si és primavera, el color groc intens i lluminós de les argelagues (Calicotome spinosa) ens acompanyarà en aquest camí de tornada. Una repoblació feta fa uns trenta anys amb pinassa (Pinus nigra) és el senyal que som a prop del nostre punt de partida.
Abans d’arribar a la font des Noguer, que no ens passi per alt una alzina que creix, solitària, guaitant les muntanyes.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Itinerari de Cúber a Biniaraix
Dificultad:
- Mitja
Distancia:
- 10.7 km (només anada)
Duración:
- 2 h
Requisitos:
- S'ha de realitzar a peu
Temática:
L’embassament de Cúber es troba a 750 metres d’altitud i està envoltat per les muntanyes més elevades de la Serra de Tramuntana. Antigament, fou una vall fèrtil on es conreava el millor blat de xeixa de l’illa. Ara és un lloc immillorable per escoltar les veus antigues de les nostres muntanyes.
El barranc de Biniaraix és una de les meravelles paisatgístiques de la Serra de Tramuntana. La vàlua paisatgística, natural, històrica i cultural d’aquest entorn ja s’ha reconegut institucionalment amb la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) amb categoria de monument. L’itinerari discorre pel GR- 221 i està senyalitzat.
Etapas
Iniciam el recorregut al portell d’entrada de la finca pública de Cúber, que trobarem aproximadament al quilòmetre 34 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença.
La finca es troba en l’ambit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana i de la Xarxa Natura 2000, inclosa en el Lloc d’Importància Comunitària Cimals de la Serra. Una primera mirada des del portell ens descobreix un paisatge auster. El que ens crida més l’atenció sens dubte és l’embassament, que ocupa gairebé tot el pla i es troba encaixonat entre el morro de Cúber (951 m) a l’esquerra, el puig de sa Rateta (1.113 m) davant i la serra de Cúber a la dreta.
El nostre camí continua cap a la dreta, cap a l’alzinar, després hem de girar a l’esquerra, seguint el camí, cap al puig de l’Ofre (1.093 m), que queda al fons. Ens hem d’acostar prou a les roques del coster de la serra de Cúber per poder apreciar l’empremta de l’erosió càrstica. El carst és una forma de relleu originat per la meteorització química de roques carbonatades, fonamentalment calcàries. Les calcàries són unes roques sedimentàries constituïdes de forma majoritària per carbonat de calci, que és soluble en aigua. El diòxid de carboni present a l’atmosfera es combina amb l’aigua de pluja per formar àcid carbònic.
Quan la pluja cau sobre les roques carbonatades, l’àcid carbònic dissol els carbonats en bicarbonats, i els arrossega de manera que deixen unes marques que dibuixen figures estranyes, estries, regates i esquerdes que s’agrupen en el nom genèric de lapiaz i es coneixen popularment com a rellars o esquetjars. Així, cada vegada que plou es dissol part de la Serra en un procés molt lent.
Les encletxes de les roques són colonitzades per plantes capaces de viure amb molt poqueta terra, com per exemple el polipodi (Polypodium cambricum) i la dauradella (Ceterach officinarum), entre altres. Acostau-vos-hi per conèixer-les.
Si ara miram cap a la nostra esquerra, podem observar que a l’altra vora de l’embassament hi ha una caseta que està tan a prop de l’aigua que s’hi pot veure el seu reflex. Es tracta del refugi de Cúber, adaptat per fer-hi petites estades.
Una vegada que deixam enrere el refugi de Cúber, a l’esquerra travessam un portell que ens deixa fora de la finca pública. Continuam el camí marcat del GR-221. Aquí la vall s’estreny i es fa més evident l’ús antic que es donava a aquestes terres, com és el cas dels conreus a les marjades al peu de sa Rateta i na Franquesa. Ara estan envaïdes pel càrritx, però no fa gaire eren productius camps de cereals.
El pla de Cúber, on ens trobam, ha estat habitat des d’antic, tal com ho demostren els jaciments prehistòrics propers de la cova del torrent de Cúber i el poblat talaiòtic d’Almallutx. De fet, el topònim Cúber, que antigament apareixia amb la grafia Qulber, és anterior al temps dels àrabs.
Després de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, una extensió de vuit jovades de la propietat de Cúber, va ser atorgat a Berenguer Ferrer de Barcelona i les set restants a Marí Ferrandi, militar de l’infant de Portugal. Una jovada és una mesura superficial agrària que equival a l’extensió de terra que una parella de bous pot llaurar en un dia (aproximadament 16 quarterades).
Des d’aquests primers temps, s’hi sembrava sobretot blat, i també ordi i civada. A més a més, hi havia oliverars, alzinars i garrigues.
A la darreria del segle XVI, Cúber era un gran latifundi ramader que durant l’estiu rebia molts de ramats d’ovelles procedents del Pla de Mallorca.
L’embassament de Cúber es va construir entre l’abril de 1970 i el juny de 1971, i la finca va passar a ser propietat pública l’any 1988 a fi de protegir la conca del pantà. Actualment, la gestió de la finca pública correspon a la Conselleria de Medi Ambient, mentre que EMAYA és l’encarregada de gestionar i mantenir l’embassament.
Continuam el camí clarament visible i passam per davant les cases de Binimorat per arribar, en uns deu minuts, al coll de l’Ofre. Des d’aquí, si tornam la vista enrere veurem una esplèndida panoràmica de l’embassament amb el Puig Major al fons.
No ens hem d’oblidar de mirar de tant en tant cap al cel, perquè si anam amb el cap baix, mirant cap al terra, potser ens perdrem un espectacle preciós: el vol silenciós del voltor negre. El voltor negre (Aegypius monachus) és el rapinyaire més gran d’Europa, amb uns 100 centímetres de longitud i 250 d’envergadura. Sol pesar uns vuit quilos, però pot arribar als dotze. El color del plomatge és totalment negre, més intens en el exemplars joves i més de color xocolata en els adults. Té el cap i el coll amb un plomissol clar. El bec és molt robust i gran. És una espècie molt longeva, que pot arribar als 40 anys. Sembla que quan formen una parella viuen plegats fins que un d’ells mor. Normalment, nien damunt la capçada d’un pi (Pinus halepensis), en una plataforma de branques que construeixen ells mateixos.
Malgrat que no nidifica per aquests indrets, sí que n’és un visitant habitual, tal volta perquè hi troba restes d’animals -cabres o ovelles mortes- que li serveixen d’aliment.
Des del coll de l’Ofre el camí de ferradura baixa dibuixant uns quants revolts i en uns 15 minuts ens porta al pla de l’Ofre. Creuam la barrera i entram així a la part més espectacular de l’excursió: el barranc de Biniaraix. Des d’aquí, el camí apareix empedrat i esglaonat (gairebé 2.000 esglaons!), de manera que configura una de les obres d’enginyeria viària popular més impressionants de Mallorca. El barranc és un canó càrstic orientat cap a ponent i modelat per l’acció de les aigües. Està delimitat pel puig des Cornadors al sud i la serra de Son Torrella al nord. Aquesta era la via principal de comunicació de la vall de Sóller amb les valls de l’Ofre, Cúber, Orient o el Santuari de Lluc.
A dreta i esquerra del camí, una altra meravella: tot un seguit de marges guarnits d’oliveres, testimoni de la tenacitat i dedicació de les persones que han poblat la Serra al llarg dels segles. El camí donava accés a tots aquests camps marjats i els seus conradors l’utilitzaven per davallar l’oliva.
Els marges són murs de pedra en sec que serveixen per obtenir superfícies horitzontals a llocs amb fort pendent com els vessants de les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Així, els nostres avantpassats aconseguiren llocs més plans i apropiats per conrear-hi l’olivera.
La seva importància és doble: per una banda, l’indubtable valor històric i paisatgístic i, per l’altra, el seu paper a l’hora de retenir el sòl i evitar l’erosió. La disposició de les marjades no és aleatòria, sinó fruit de la coneixença dels trets físics d’un indret (pendent, litologia, xarxa hídrica…), i, associades a aquestes, es construïen també estructures per canalitzar l’aigua de pluja amb la finalitat d’evitar que fes malbé les terres de conreu, com les síquies i els albellons, o els camins empedrats.
Les síquies són excavacions llargues i estretes revestides de pedra en sec que recollien l’aigua a peu de marjada i la drenaven cap al torrent principal.
Els albellons són galeries subterrànies que es construïen als llocs on l’aigua tenia tendència a embassar-se. Primer retiraven part de la terra i hi col·locaven una capa de pedres amb la finalitat d’afavorir el drenatge. Després tornaven a posar la terra damunt i ja estava llesta per conrear.
Els camins empedrats són els més elaborats dels que podem veure a la Serra i evidencien que en un temps foren una important via de comunicació utilitzada sovint. L’empedrat no acostuma a ser continu al llarg de tot el camí, sinó que acostuma presentar-se en els trams de més fort pendent o en llocs on les aigües de la pluja poden fer més mal.
La funció de l’empedrat és bàsicament assegurar la pervivència dels camins: d’una banda, com que afavoreix la infiltració de l’aigua, redueix el cabal i no davalla tanta d’aigua, i de l’altra, com que no té prou força per arrossegar les pedres, com faria amb la terra, no fa malbé el traçat.
Amb el temps les marjades s’han convertit també en refugi per a espècies animals i vegetals. Les cavitats i fissures que queden entre les pedres proporcionen refugi a un gran nombre de vertebrats, com els dragons i els mostels, i d’invertebrats, alguns d’ells endèmics, com el caragol de serp. Els endemismes animals provenen d’espècies que colonitzaren les illes des dels continents circumdants i que evolucionaren aïllades, o sigui, sense establir cap contacte amb espècies continentals.
Aquests espais entre les pedres dels marges són llocs on algunes plantes poden fixar les seves arrels.
El camí del barranc ens deixa finalment a l’encisador llogaret de Biniaraix.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de la coma de Binifaldó
Dificultad:
- Baixa
Distancia:
- 4.6 km (anada i tornada)
Duración:
- 2 h
Temática:
Passejant pel camí de la coma de Binifaldó coneixereu tres dels hàbitats més representatius del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: el pinar l'alzinar i l'oliverar. El camí comença en un pinar obert i assolellat, amb un sotabosc ric i abundant; després entra dins l'alzinar més ombrívol i humit, i acaba a l'oliverar de Binifaldó.
Etapas
L'itinerari comença a l'àrea recreativa de Menut II, a l'altura del quilòmetre 16,4 de la carretera Ma-10 d'Andratx a Pollença, a l'esquerra de la carretera si anau en direcció Lluc-Pollença. Un cop que som a l'àrea recreativa i situats de cara a la carretera, ens hem de dirigir cap a la dreta per anar a cercar un pont. Passam per davall del pont a l'altre costat de la carretera. Cal que ens fixem que a mà esquerra comença un camí de terra ample: és l'inici del camí de la coma. Seguim aquest carni en un entorn vegetal obert dominat per pins. Els pinars tenen un ric estrat arbustiu, on, a més de la mata (Pistacia lentiscus), criden l'atenció espècies que tenen una floració plena de color i d'aromes. Hi abunda l'estepa llimonenca (Cistus monspeliensis), de fulles estretes i aferradisses; el xiprell (Erica multiflora), de flors rosades en forma de campana, i l'inconfusible romaní (Rosmarinus officinalis) .
I si ens deixam guiar per l'olfacte, segur que reconeixerem un dels arbusts més emblemàtics de la cultura mediterrània, la murta (Myrtus communnis), emprada pels grecs com a símbol d'amor i pau. El nom de Myrtus deriva del grec myran, que significa 'perfum', perquè tant les fulles com les flors blanques de principi d'estiu són molt aromàtiques.
El camí arriba a una bifurcació on veurem la font de la coma. És un exemple de font de mina, una galeria de captació d'aigua que té el seu origen en els qanats construïts pels musulmans, que visqueren en aquestes terres en temps de l'antiga Mayúrqa. El topònim Binifaldó marca clarament l'existència d'una alqueria islàmica, si ens atenem al prefix àrab biní-. La seva etimologia seria Beni Haldun, 'fills de Haldun'
En un clima com el de Mallorca, on les èpoques de sequera són prou importants, la necessitat d'obtenir aigua i emmagatzemar-la era i és de vital importància. Per això, a la Serra, hi són bastant comunes les construccions per obtenir aigua. Es comença perforant una mina amb un pendent adient per poder trobar l'aqüífer o ull de la font. Aquest es protegeix amb una paret i es cobreix amb lloses o amb una volta de pedra en sec. La seva principal missió consisteix a aguantar el terreny dels voltants i de damunt per garantir que la font no es cobreixi de terra i que l'aigua no surti a l'exterior. La mina és la part més important de la construcció, ja que és el nexe d'unió entre l'ull de la font i l'exterior. La fondària de la galeria per captar aigua depèn de la distància on es trobi l'ull de la font. Cal que tinguem en compte que l'aigua d'aquesta font no és potable.
Hi veís una piqueta? A les fonts hi solia haver una pica per abeurar el bestiar. I si hi havia prou aigua, es construïa una canaleta de test, de pedra o d'obra que conduïa l'aigua fins a un safareig.
Tot just passada la font de la coma, veurem que el camí es bifurca. Ens hem de desviar un moment del nostre itinerari. Si seguim l'opció de la dreta, ens conduirà fins a una bassa artificial que s'omple a partir del torrent de Binifaldó, coneguda com el Pantanet de la coma. Es va construir amb cendres, convenientment cobertes i impermeabilitzades, i s'empra per extingir incendis.
A la bassa hi trobam una important colònia de granots (Pelophylax perezi), i si anam amb compte els podrem veure sobretot a la primavera i a l'estiu ocupant-ne les voreres. Al més petit senyal de perill, els granots se submergeixen fent un plop característic. El granot és l'amfibi més abundant i estès a les Illes Balears, ja que pels seus costums diürns, renouers i gregaris no passen desapercebuts. Són de color verd o terrós, i fins i tot el color pot variar en un mateix individu amb el temps. Tenen la pell llisa i els membres llargs, els quals li faciliten el fet de desplaçar-se a grans bots.
Retornam a la font i, a partir del refugi de la coma, el camí inicia una pujada i l'alzinar comença a ser dominant. No fa gaires d'anys, amb l'elaboració del carbó als alzinars s'aprofitava en gran manera la llenya. Els rotlos de sitja que podeu veure a mà dreta després d'uns revolts són la petjada dels carboners. Asseguts al costat d'aquestes dues sitges i la barraca, ens podem imaginar com era temps enrere aquest indret. La descripció feta a final del segle XIX per l'arxiduc Lluís Salvador en el seu Die Balearen ens ajudarà a viatjar al passat:
Des de molt lluny es descobreixen, enmig de la solitud del bosc, les piles fumejants on es carbonitza l'alzina. És un treball dur i pesat. Els seus rostres groguencs pel cansament i negres pel carbó produeixen una visió fantasmagòrica. Quan els observes en a foscor de la nit, vigilant com cremen les seves sitges, és fàcil imaginar-los com si fossin esperits malignes, fent el seu treball infernal. Però quan t'hi atraques, sempre ets rebut amb un somriure...
Els carboner passen tot l'estiu al bosc: primer per esbrancar o talar els arbres; després, per traginar la llenya cap a la sitja, compondre-la i formar la pila, carbonitzar-la i davallar el carbó obtingut. Per poder viure tan de temps en la solitud del bosc es construeixen una barraca amb brancatge cobert de càrritx. Així passen llargs mesos duent una vida semisalvatge.
Per aquests indrets, encara que sigui difícil, si no feim gaire renou podrem veure alguns dels mamífers carnívors de la zona: el mostel (Mustela nivalis) o el mart (Martes martes). Ambdós mustèlids tenen un cos allargat amb pèl curt i coloració variable, segons l'espècie. El mostel habita sobretot en zones agrícoles com oliverars amb presència de marges o caramulls de pedres, on fa les seves llorigueres. En canvi, el mart és una espècie més pròpia de les zones muntanyoses, tot i que en els darrers anys està patint una forta expansió cap a l'interior i sud de l'illa. En ocasions, malgrat que no els puguem observar, en podrem constatar la presència a partir dels seus excrements, que solen deixar als camins per on passam. Els col-loquen estratègicament, de manera que si uníssim tots els punts on s'ubiquen es delimitarien els territoris dels mascles dominants i, mitjançant els senyals olfactius que desprenen, es comunicaria a la resta de membres de l'espècie que aquell territori ja està ocupat.
A mesura que pujam, l'alzinar s'aclareix per acabar en uns antics camps de conreu d'oliveres, on veureu les cases de Binifaldó entre el puig Tomir i la moleta de Binifaldó. Aquest camp se'l coneix com els Sivellins de Binifaldó, fent referència a la casta d'olivera que hi ha sembrada. Aquesta olivera té la característica de fer l'oliva molt bona, i encara que sigui relativament petita, és de gust exquisit; però a l'hora de treure'n oli, el rendiment és molt baix.
No ens torbam a arribar al camí Vell de Lluc a Pollença, on giram a la dreta per anar en direcció a les cases de Binifaldó. Abans d'arribar-hi, veurem a la dreta del camí l'alzina d'en Pere, un arbre catalogat com a singular que durant més de 500 anys ha ofert la seva bona ombra a treballadors, a caminants i, avui, a excursionistes.
Just passada l'alzina podem contemplar una bona panoràmica d'algunes de les muntanyes més representatives de la Serra; d'esquerra a dreta, identificam el puig d'en Galileu, el puig de Massanella, el Puig Major, el puig Roig, el puig Budell i, finalment, el puig Caragoler de Femenia.
Retornam al punt de partida pel mateix camí, gaudint, ara ja de baixada, dels diferents ambients que hem descobert en aquest itinerari.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca pública de Menut
Es tracta de la primera finca pública de la CAIB, declarada l'any 1927, juntament amb la finca pública de Binifaldó. Ha estat declarada refugi de caça, per la qual cosa s'hi prohibeix qualsevol modalitat cinegètica. Al seu interior s'hi troba el Centre Forestal de les Illes Balears (CEFOR). Superfície: 358,84 hectàrees. Situació: es troba ubicada al municipi d'Escorca, al sector central de la serra de Tramuntana, dins la vall de Lluc, a l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: l'accés principal a la finca és la carretera Ma-10 de Lluc a Pollença i el tram asfaltat del camí de Menut fins a les cases de Binifaldó i el coll des Pedregaret. Coordenades: 39.829104,2.898331.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca pública de Planicia
La finca de Planícia fou adquirida pel Govern de les Illes Balears el febrer de 2009. La possessió de Planícia gaudeix d'una antiguitat considerable, ja que les cases apareixen esmentades al segle XIV. Destaca per la nidificació del falcó pelegrí i l'àguila calçada. També són nombroses les fonts que ragen dins la possessió. La més anomenada és la de sa Menta, una de les més importants del terme de Banyalbufar. El bosc de Planícia és un dels alzinars on es troba una major concentració de rotlles de sitja i barraques de carboner. Es parla de més de 150 rotlles, amb les seves barraques i diversos forns de pa. També hi trobam fins a set forns de calç a Planícia. És una finca d'especial interès botànic, amb riquesa d'endemismes i amb un gran número d'espècies de distribució reduïda. Destaquen l'estepa joana, l'eixorba-rates blanc, la didalera, la cossiada de penyal i l'eixorba-rates negre. Quant a la fauna, destaca la presència del ferreret, endèmic de l'illa de Mallorca. Superfície: té una extensió de 442 hectàrees. Situació: La possessió de Planícia està situada al municipi de Banyalbufar. Ocupa gran part del vessant nord-oest de la Mola de Planícia, ja que s'estén des del cim d'aquesta important elevació de 933 metres fins a la ribera de mar, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: l'entrada de la finca es troba en el punt quilomètric 90,2 de la carretera de Pollença a Andratx (Ma-10). Coordenades: 39.670728,2.49424.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca pública de Cúber
La finca pública de Cúber és considerada un dels espais més valuosos de les Illes Balears, i destaca a la seva zona central l'embassament del mateix nom. El Govern de les Illes Balears la va adquirir a l'any 1989 i actualment és també mont d'utilitat pública. Al 2001 Cúber va ser declarada refugi de caça, per la qual cosa s'hi prohibeix qualsevol modalitat cinegètica. Superfície: 362,6827 hectàrees, a les quals s'han d'afegir les 59,30 ha ocupades pel pantà de Cúber, propietat de l'Ajuntament de Palma. Situació: la finca pública de Cúber es localitza a l'extrem sud-occidental del municipi d'Escorca, al sector nord de la Serra de Tramuntana, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: la carretera Ma-10 Pollença -Andratx travessa la finca pel seu extrem nord-oriental, cosa que permet l'accés rodat a la finca pública des de Lluc i des de Sóller. Entre els quilòmetres 33 i 34 es troben els dos accessos principals als usuaris de la finca: el primer a l'àrea recreativa de sa font des Noguer i camí de la canal, i l'altre, a l'aparcament de l'embassament, on s'accedeix al camí cap al refugi. Coordenades: 39.784664,2.789497
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca pública de Binifaldó
Es tracta de la primera finca pública de la comunitat autònoma, declarada l’any 1927, juntament amb la finca pública de Menut. La finca es troba declarada refugi de caça, per la qual cosa s’hi prohibeix qualsevol modalitat cinegètica. Superfície: 377,06 hectàrees. Situació: es troba ubicada al municipi d’Escorca, al sector central de la Serra de Tramuntana, dins la vall de Lluc, a l’àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: l’accés principal a la finca és pel camí de Valldemossa a Son Gallard. Coordenades: 39.829104,2.898331.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca pública de Son Moragues
Superfície: 579,96 hectàrees. Situació: es localitza al sector occidental del massís del Teix al municipi de Valldemossa, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Dins els seus límits es troben el puig Caragolí, el puig des Boixos i el puig Gros, tots ells de més de 900 m. Com arribar-hi: l'accés principal a la finca és pel camí de Valldemossa a Son Gallard. Coordenades: 39.726993,2.634659.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca Pública de Mortitx
La finca pública de Mortitx fue declarada monte de utilidad pública en 1983, año en que su gestión quedó en manos del Gobierno de las Islas Baleares. La finca se encuentra declarada refugio de caza, por lo que se prohíbe cualquier modalidad cinegética. Superficie: 719,27 hectáreas. Situación: la finca pública de Mortitx se encuentra ubicada en el extremo costero más oriental del municipio de Escorca, en el sector norte del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: se accede a la finca pública por la carretera Ma-10 de Lluc a Pollença, en el km 10.3. Coordenadas: 39.887085, 2.902451.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca pública de Sa Coma des Prat
La finca pública de sa Coma des Prat va ser adquirida pel Govern de les Illes Balears l'any 1989. Ha estat declarada mont d'utilitat pública i refugi de caça, per la qual cosa no es permet cap modalitat cinegètica. Superfície: 189,76 hectàrees. Situació: es localitza al centre del municipi d'Escorca, dins el sector nord del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: la finca pública no disposa d'accés rodat. S'hi pot arribar, des de la finca pública de Cúber, des de la finca pública de Tossals Verds o bé des de la finca pública de sa Mola de Son Massip. Coordenades: 39.792182, 2.82486.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca pública de Míner Gran
La finca pública de Míner Gran va ser transferida des de l'Estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears l'any 1984, mitjançant el Reial decret 1678/1984, d'1 d'agost, de traspàs de funcions i serveis de l'Estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en matèria de conservació de la natura. Un any abans havia estat declarada mont d'utilitat pública. La finca des de l'any 2001 es troba declarada refugi de caça, per la qual cosa es prohibeix qualsevol modalitat cinegètica. Superfície: 536,31 hectàrees. Situació: es localitza a l'extrem més oriental del municipi d'Escorca, amb una petita part dins els municipis de Pollença i Campanet, al sector nord del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: Coordenades: 39.83095, 2.926826.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Finca pública de ses Figueroles
La finca pública de ses Figueroles va ser adquirida pel Govern de les Illes Balears l'any 1997, amb l'objectiu d'adquirir terrenys per dedicar-los a la conservació del ferreret i del seu hàbitat. Actualment és també mont d'utilitat pública. Al 2001 va ser declarada refugi de caça, per la qual cosa no es pot practicar cap modalitat cinegètica dins els seus límits. Superfície: 272,58 hectàrees. Situació: la finca pública de ses Figueroles es localitza a l'extrem nord-oriental del municipi de Selva, amb una petita porció de terreny dins Escorca, al sector nord de la serra de Tramuntana, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar: la finca pública no disposa d'accés rodat. A peu s'hi pot arribar des d'Alcanella enllaçant amb les finques públiques de Menut, Binifaldó i Míner Gran. Coordenades: 39.807217,2.905884.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
LOCALITZACIÓ I HORARIS
- On està situat el Centre d'informació i interpretació de Ca s'Amitger ?
El Centre d'informació i interpretació està situat abans d'entrar a l'aparcament del Santuari de Lluc. A mà esquerra hi ha un edifici de pedra antic reformat amb una façana metàl·lica que posa Ca s'Amitger (i) Serra de Tramuntana
-Com arribar al Centre d’Interpretació de Ca s’Amitger?
Hi ha tres vies per arribar al Centre d’Interpretació.
- Des d’Inca per la carretera 2130 agafant la indicació direcció cap a Lluc.
- Del poble de Pollença per la carretera Ma-10 direcció Lluc.
- Del poble de Sóller per la carretera Ma-10 direcció Lluc.
- Quins equipaments trobam al Centre d'informació i interpretació de Ca s'Amitger ?
La recepció on teniu a la vostra disposició fulletons dels diferents itineraris que es poden fer per tota la Serra i una exposició del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana.
- Quins horaris té el Centre d'informació i interpretació?
L’horari d'atenció al públic al centre de recepció és de les 9:30 a les 16:00 hores i l’exposició de 9:45 a 15:30 hores de dilluns a diumenge.
Telèfon de contacte: +34 971 51 70 70 /83
- Quins dies està tancat el Centre d'Informació i Interpretació?
Està tancat dia 25 de desembre i l' 1 de gener. Depenent del calendari laboral i d'altres incidències es pot tancar altres dies de forma esporàdica i sempre avisant amb antelació amb un cartell penjat a la porta, per xarxes socials i per les planes web institucionals ( espaisnaturalsprotegits.com i balearsnatura.com ).
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
TRANSPORT
-Hi ha servei d'autobús que surti de Lluc?
Tot l’any direcció Lluc - Inca ( L 330), linea del TIB
D’abril a octubre Lluc - Pollença - Sóller- sa Calobra ( L 354 i L355), linees autocares Mallorca
*Més informació d’horaris i trajectes a la web del TIB( Transport Illes Balears) i www.autocaresmallorca.com ( telèfon contacte autocares mallorca: +34 971 545696).
- Hi ha transport per tornar des de sa Calobra al Santuari de Lluc?
Hi ha transport públic (bus línea 355 Can Picafort a sa Calobra) des del mes d'abril fins octubre. La resta de mesos només taxi.
Informació: www.autocaresmallorca.com // telèfon: +34 971 545696
Telèfon taxi( Escorca): 608631707 ( Paco)
- Quin són els horaris dels vaixells que surten de sa Calobra i Sóller ?
Consultar horaris i preus : www.barcosazules.com // + 34 971 630170
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
SERVEIS
-Santuari de Lluc: Hospederia, preus, horaris de visites, dependències que es poden visitar, escolania dels blavets: info@lluc.net // http://www.escolanialluc.es/ // http://www.lluc.net/ Telèfon Santuari:+34 971 871525
- Hi ha una piscina a Lluc ? Quins horaris i preus té ?
A Lluc, devora al jardí botànic, hi ha una piscina que s'obre a mitjans del mes de juny i es tanca el mes de setembre.
Està oberta tots els dies de la setmana a tot el públic de 10:00 h. a les 18:00 h. i el preu són 3€ (els menors de 9 anys no paguen (2019)).
- Quines tendes hi ha al Santuari de Lluc?
Botiga de queviures en general (pa, pastissos, fruita, beguda, oli, llonganisses, sobrassada, etc.), productes de neteja i d’higiene personal: Està oberta de dilluns a diumenge de 8:00 a les 14:00h.
Telèfon de contacte: 971 51 70 28
Botiga de souvenirs “ Ses Mides “ oberta de dilluns a diumenge.
- Hi ha farmàcia al Santuari de Lluc?
Hi ha una petita farmàcia devora l'ajuntament d'Escorca. Està oberta de dimarts a diumenge de 10:00 a 16:00 hores .
Telèfon: 971517101
- Quins restaurants i cafeteries hi ha al Santuari de Lluc ?
- Restaurant Ca s'Amitger: 971517046
- Restaurant sa Fonda: 971517022
- Restaurant Es Guix: 971517092
- Restaurant sa Font Coberta (actualment tancat): 971517024
- Restaurant Coll de sa Bataia: 971517017
- Cafè sa Plaça: 971517024
- Restaurant Es Gallet: 971517007
- Restaurant Escorca: 971 517095
- Hi ha restaurants a sa Calobra?
- Gastro Bar Torrent de Pareis: +34 971517069
- Hotel sa Calobra: + 34 971517016
- Mar Azul: + 34 971 517066
- Brisamar
- Bar playa sa Calobra
Hi ha restaurants a Cala Tuent?
Es Vergeret: +34 971517105
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
REFUGIS
-Quins refugis hi ha al paratge Natural de la Serra de Tramuntana?
*Refugis gestionats pel Consell Insular de Mallorca: Informació i reserves: xarxaderefugis@conselldemallorca.net // http://www.serradetramuntana.net
*Refugis gestionats pel GOIB: Reserves online: pàgina web Ibanat ( Institut Balear de la Natura): ibanat@refugis.caib.es . Telèfon informació: (+ 34) 971 177652 de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00 horas.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
ACAMPADES
- On es pot acampar?
IBANAT gestiona dues zones d'acampada públiques al Paratge natural de la Serra de Tramuntana:
- Sa Font Coberta, situada dins de l'aparcament del Santuari de Lluc. Places: +-200 tendes. Període de funcionament: tot l’any.Gestionat per: IBANAT. Reserves: directament el mateix dia al Centre d’Interpretació de Ca s’Amitger de 9:30 a 16:00h(no es fan reserves prèvies).
- Es Pixarells situada al km 17 de la carretera Ma-10 direcció cap el poble de Pollença. Places: 22 tendes .Període de funcionament: tot l’any. Gestionat per: IBANAT. S'ha de fer una reserva prèvia telefonant al Centre d'Interpretació de Ca s'Amitger de 9:30 a 16:00 h: +34 971 517070/83 ( sol·licitar mínim de 1 setmana d’antelació i un màxim de 2 mesos).
- Que es necessita per poder acampar?
Han de passar el mateix dia que vulguin acampar per les oficines de Ca s’Amitger de les 9:30 fins les 16:00h de dilluns a diumenge. Han d’emplenar un full de sol·licitud amb el nom, llinatges i DNI. La persona que es fa responsable del grup a de ser major d’edat.
-Quin preu tenen les acampades?
Han de pagar 5€ per persona i nit. Els menors de 14 anys no paguen.
-Es pot pagar amb targeta?
No es pot pagar amb targeta. S’ha de pagar en fectiu.
-Quins equipaments tenen les acampades?
Sa Font Coberta: banys i dutxes d’aigua calenta. Zona per poder torrar. Hi ha un endoll als banys però no hi ha més punts d’electricitat. Diferents aixetes d’aigua no potable, taules i bancs de fusta devora les torradores.
Es Pixarells: banys i dutxes d’aigua freda. Zona coberta per poder torrar amb dues taules i bancs de fusta. No hi ha electricitat. Punts d’aigua no potable.
-Es lloguen tendes per acampar?
No es lloguen tendes.Cada persona o grup ha de dur la seva tenda de campanya.
-Per poder accedir a les zones d’acampada cal abonar el pàrquing?
Sí, cal realitzar l’abonament del pàrquing per acampar a sa Font Coberta, però no al d’Es Pixarells.
-Es pot fer foc a les zones d’acampada?
Es pot fer foc a les zones habilitades a les dues acampades desde el 16 d’octubre fins al 30 d’abril. A la zona d’acampada de sa Font Coberta, segons la disponibilitat, es deixarà mig bidó perquè es pugui fer foc devora la tenda.
Segons el Decret 125/2007, de 5 d'octubre no es pot fer foc, ni utilitzar camping gas, ni cuines de butà des de dia 1 de maig fins dia 15 d'octubre a totes les àrees recreatives i zones d'acampada.
-Es dóna llenya per poder fer foc a les acampades?
Una vegada realitzat l’abonament per l’acampada es lliurarà un tiquet per persona que hagi realitzat l’abonament que es podrà canviar per estelles de llenya a la zona d’acampada de sa Font Coberta.
- On podem comprar llenya
Es pot comprar llenya els dissabtes i diumenges a la zona d'acampada de Sa Font Coberta.
Si no s’ofereix a la zona d’acampada, també es pot adquirir a Ca s'Amitger.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
ÀREES RECREATIVES
- Quines àrees recreatives hi ha a prop de Lluc?
- Les àrees recreatives es reserven?
Les àrees recreatives són d'ùs públic i no es poden reservar.
- És necessari demanar permís per fer foc a les àrees recreatives?
No és necessari demanar permís. Tanmateix està prohibit fer foc entre l’1 de maig i el 15 d'octubre.
- Es poden dur cans a les acampades i àrees recreatives?
- A les zones d'acampada no es poden dur cans.
- A les àrees recreatives han d’anar fermats.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
ALTRES
- Hi ha zones habilitades per a les autocaravanes o furgonetes camper?
Al Santuari de Lluc no hi ha cap espai habilitat en aquests moments per les autocaravanes o furgonetes camper, etc.
- Es pot nedar als embassament de Cúber i Gorg Blau?
No es pot nedar.
- Es pot pujar al Puig Major?
És una zona militar i s'ha de demanar permís.
Telèfon per demanar permís: 971 637030
- Es pot accedir al Far de Formentor?
A partir de juny a setembre entre les 10:00 i les 19:00 hores no es pot accedir amb vehicle particular, només amb bus(L353) des de el Port de Pollença amb aturades a l'hotel Formentor i al far.
Més informació: formentor.consellmallorca.cat
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
ITINERARIS
- Quines excursions es poden fer als voltants de Lluc?
- Camí de sa Cometa des Morts ( itinerari circular, 2h i, 3,6 km, dificultat baixa)
- Volta a sa Moleta de Binifaldó (itinerari circular, 3 h. i 3,6 km, dificultat baixa)
- Camí Vell de Lluc a Caimari (itinerari anada: 2 h i, 7,12 km, dificultat baixa)
- Pujada al Puig Tomir ( itinerari anada i tornada al cim pel mateix camí 6h. i 12,4 km, dificultat alta)
- Puig Galileu (itinerari anada i tornada fins al cim pel mateix camí 5h i 14 km, dificultat alta)
- Camí Pixarells (itinerari anada i tornada, menys de 2 hores, i 4.25km
- Camí Coma Binifaldó (itinerari anada i tornada: menys de 2h i 4,6 km, dificultat baixa)
- Pujada al Puig Massanella (itinerari circular 5 h. i 12 km, dificultat mitjana). S'ha de pagar per accedir a la finca privada: els residents menors de 12 anys 2€ i la resta 4€ ; els no residents menors de 12 anys 3€ i la resta 6€.
- Volta al Puig Roig (finques privades). Només es pot fer el diumenge (itinerari circular 6 h. i 21 km, dificultat mitjana)
- Per on hem d'anar per començar l'itinerari del Torrent de Pareis?
Es comença devora el restaurant Escorca al punt quilomètric ( 25,2 de la Ma -10).Hi ha dues zones d’aparcament. A l’altre costat del Restaurant d’Escorca, hi ha un portell d’on parteix un camí que davalla fins a una paret de pedres, vorejant aquesta paret deixam enrere un petit portell i giram a l’esquerra seguint un camí per dins l’alzinar, a la sortida del qual, davant nosaltres ja es veu clarament el torrent i el mateix camí ens conduirà fins el llit del torrent.
- Quina dificultat té l'itinerari del Torrent de Pareis?
Es tracta d’una excursió de dificultat molt alta, sobretot en alguns passos. Per dur-la a terme amb seguretat és important anar acompanyats d’algun excursionista experimentat i coneixedor del torrent. Aquesta excursió és més assequible durant els mesos d’estiu, però les altes temperatures aconsellen iniciar la ruta tan prest com sigui possible i anar proveïts amb molt d’aigua. A l’hivern, en canvi, l’aigua que queda als gorgs la converteix en una ruta arriscada que obliga a dur equipament tècnic ( vestits de neoprè, calçat adequat…)
- Quan de temps necessitam per fer el Torrent de Pareis?
Des del restaurant Escorca fins arribar a sa Calobra unes 5h.
- Es pot fer el torrent de Pareis començant des de la platja de sa Calobra?
Sí que es pot realitzar, però la dificultad de realitzar l’itinerari és major.
- Que es necessita per fer el Torrent de Pareis?
Cal anar acompanyat d’un excursionista experimentat i coneixedor del torrent. Tenir bona forma física, dur el telèfon mòbil ben carregat i portar aigua suficient sobretot a l’estiu, calçat i vestimenta adequada (capell i protecció solar) segons l’època de l’any . A l’hivern s’ha de calcular el temps de sol per no arribar a sa Calobra a les fosques i s’ha de portar equipament tècnic per fer barranquisme i per ficar-se a l’aigua (vestits de neoprè, calçat específic). No és recomanable fer el torrent de Pareis quan ha plogut o si les previsions meteorològiques són de pluja o desfavorables.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Està situada al nord de Mallorca i ocupa part dels municipis d'Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller i Valldemossa.
MAPA